El culturisme o fisioculturisme1, segons el Diccionari Normatiu Valencià, és l’activitat esportiva basada en la pràctica d’una sèrie d’exercicis físics intensos i específics, generalment anaeròbics, destinats al desenrotllament muscular. Aquest mot prové del llatí colere2 que vol dir cultivar. Per tant, també podríem dir que un culturista “cultiva” el seu cos i l’entrena per a desenvolupar al màxim la seua musculatura.
Per a entendre com va aparèixer aquesta disciplina cal tenir en compte el context, ja que en el segle XIX, l’interès per la cultura clàssica va incitar les excavacions arqueològiques que es dugueren a terme en el santuari d’Olímpia al 1829 per part de França i, més tard, al 1875 per part d’Alemanya. Aquests fets varen influir molt en la fundació el Jocs Olímpics moderns en 18963. D’aquesta manera, sorgeix la idea de “cos atlètic” gràcies a la pràctica massiva d’esports com a forma d’oci4 i com a estil de vida saludable. A més a més, el fet de tindre uns músculs forts deixà de ser vist únicament com a mitjà de supervivència o de defensa i donà pas a un altre tipus de visió: el culte al cos, és a dir, veure el cos com una forma d’expressió de bellesa i d’art, tal i com es feia en l’Antiga Grècia, provocant admiració entre els espectadors5.
La cultura clàssica sempre havia estat relacionada amb les classes altes de la societat, que acudien a vore representacions de temàtica clàssica tant a l’òpera com al teatre. Per contra, a partir del segle XIX (sobretot cap a finals) les classes mitjanes i treballadores comencen a tindre el seu primer contacte amb el món clàssic. Per consegüent, la popularitat que va obtindre l’antiguitat en aquella època va arribar fins i tot al circs dels barris i pobles, on es realitzaven exhibicions de força i d’equitació. Ací es quan es va començar a desenvolupar la pràctica del fisioculturisme. Al principi, els homes musculats feien demostracions de la seua força alçant peses o doblegant barrots. Eixien a l’escenari quasi sense roba, únicament amb un tapall de pell d’animal i de vegades un garrot. El decorat es trobava dins d’un context clàssic com per exemple, imitant un espectacle romà amb animals i gladiadors, fins i tot, de vegades tenien noms artístics com Apol·lo o Hèrcules6.
Pel que fa als actes eqüestres, els homes posaven dalt del cavall amb vestimentes cenyides i amb posats que representaven certes estàtues clàssiques. És el cas, per exemple, d’Andrew Ducrow, que va participar en un espectacle en Dublin (1828) anomenat “L’estàtua vivent o model d’antiguitats”. Eren dènou posats en total representant “Hèrcules lluitant amb el lleó de Nemea” entre altres7.
Però, l’home que és considerat el pare del culturisme modern és Eugen Sandow. En un principi, era un strongman que actuava al vodevil i que s’havia criat entre la classe treballadora i els circs ambulants8. Més tard, en la dècada de 1890, va anar als Estats Units i, promogut per Florenz Ziegfeld, mostrava els seus músculs tapat només per una fulla de parra mentre sonava la música. Ell es posava dins d’una vitrina i sobre una pell d’animal, realitzava els posats imitant figures clàssiques9 com la d’Hèrcules Farnese. Això causava l’admiració del públic, que ja no tenia la concepció de strongman com a home gros que alçava peses. Sandow demostrava la seua força i els seus músculs apropant-se més a l’ideal d’home perfecte que es tenia en l’Antiga Grècia i que ell recupera, fent-se servir com a imatge icònica i publicitària del fisioculturisme10.

El consum de masses, que apareix també durant aquests anys, i els seus espectacles fomenten la venda de productes Sandow, com els cigarrets Sandow, així com la venda de les seues fotografies com a postals o els curtmetratges que es filmaven d’ell. Tant les fotografies (i curtmetratges) com les seues exhibicions eren ben vistes entre la societat perquè es trobaven ambientades en un context clàssic de la cultura hel·lènica, ja que en els decorats de la imatge i els dels espectacles de Sandow hi havia columnes gregues, fulles de llorer i gases. Es va utilitzar aquest pretext per poder mostrar la nuesa del cos humà (masculí) i que fora acceptable dins de la societat victoriana del segle XIX11.
Encara que oficialment no estiguera considerada com una exhibició eròtica o sexual perquè aconseguiren evitar la censura de l’època, aquestes imatges despertaven els desitjos homoeròtics entre la comunitat de gays, que consumien les imatges i les pel·lícules de forma privada12. No obstant això, el culturisme, lligat a aquest context clàssic, representava el poder i la força masculina que recordaven a Olímpia i els seus déus. Sandow simbolitzava la masculinitat, la imatge “d’home perfecte” i també s’incloïa un missatge de superioritat de la raça blanca anglesa als Estats Units, que es trobava en un moment d’expansionisme militar i polític (això és, la “conquesta de l’oest”)13.
Amb el seu èxit, varen sorgir certes competicions eventuals de fisioculturisme organitzades per empresaris que pertanyien al món de l’espectacle, on els participants mostraven amb els seus posats el desenvolupament i grandària dels seus músculs. Un exemple seria el cas del concurs efectuat en Dresde en 1907, en què els concursants optaven a guanyar el títol “Apol·lo modern”, seguint aquell ideal de cos o model grec14.
Ja en el segle XX, en la dècada de 1910, el cine mut (italià sobretot) va produir una gran quantitat de pel·lícules narratives ambientades en un context grecoromà amb fisioculturistes com a personatges principals. D’una banda, amb l’objectiu d’atraure el públic de la societat burgesa que anava al teatre; d’altra banda, la temàtica patriòtica i imperialista amb joves forts ensenyant els músculs va ser utilitzada com a propaganda per a difondre els ideals del règim feixista de Mussolini15.
A partir del anys 30 als Estats Units (i a partir de la dècada dels 50 en Europa), es varen començar a vendre massivament un tipus de revistes anomenades beefcake on apareixien fotografies de models fisioculturistes mostrant el seu cos classicitzant i musculós. Tal i com passava amb les fotografies de Sandow, estaven dirigides principalment al mercat homosexual, però de cara al públic eren revistes que pareixien promoure l’esport, el fisioculturisme i la salut. D’aquesta manera, s’evitaven les crítiques d’una societat homòfoba i la censura16.
La popularitat que varen obtindre aquests tipus de metratges i les revistes beefcake va implicar la consolidació d’un nou gènere cinematogràfic originat a Itàlia: el peplum. El peplum es caracteritzava per l’aparició d’herois forçuts com a protagonistes, donant l’estereotip d’home masculí i heterosexual i de dones indefenses i atractives que són rescatades per ells. Les pel·lícules contenien arguments ficticis però ambientats en el món clàssic, on l’heroi musculós era “el bo” i representava la societat occidental. Al llarg del peplum els herois imposaven justícia entre “els dolents” utilitzant la seua força. Així, s’aprofitava per inculcar certs valors de superioritat occidental al públic a qui estava destinat (societatoccidental). Els protagonistes eren interpretats per culturistes com Steve Reeves, que es va encarnar en la pell d’Hèrcules (Le fatiche di Ercole) cap a finals de la dècada dels 50. En definitiva, durant les dècades de 1950 i 1960 van arribar a la gran pantalla personatges com Hèrcules, Maciste o Ursus representats de forma eròtica per culturistes (quasi nus i fins i tot coberts d’oli) però en un context d’antiguitat. Aquesta tècnica seguia funcionant per arribar als espectadors que acabaven de descobrir el televisor17. En aquest sentit, no és casual que la primera pel·lícula del conegut Arnold Schwarzenegger als Estats Units fos Hercules in New York (dirigida per Arthur Allan Seidelman al 1969).
En l’actualitat, pel que fa a l’evolució dels aspectes clàssics, podem veure que continuen presents en el culturisme. La màxima competició d’aquesta disciplina rep el nom de Mr. Olympia, que recorda a l’Olímpia de l’Antiga Grècia i als déus que es rendia culte. En aquesta competició hi ha una categoria que dona especial prevalença a la forma de posar davant de l’escenari i a la simetria dels músculs, fent referència a l’ideal de la Grècia clàssica. En la imatge següent, apareix Chris Bumstead posant en el Classic Physique Olympia com a guanyador del 2020. Si ens fixem en la decoració que es troba en un segon plànol podem observar unes columnes que al·ludeixen a la cultura clàssica de nou.

Per consegüent, tota aquesta evolució entre els segles XIX i XX principalment ha influït en la concepció que es té hui en dia del fisioculturisme. D’una banda, els seus inicis amb intencions homoeròtiques en postals i pel·lícules, així com els posats efeminats provinents de la cultura clàssica han assentat una idea entre una part de la societat, relacionant els culturistes amb la homosexualitat. D’altra banda, la masculinitat i la virilitat amb què han sigut caracteritzats sempre, els acompanya en l’actualitat de vegades lligats a una aparença violenta.
Notes
1 Culturisme i fisioculturisme són sinònims.
2 Mir, José María, Diccionario Ilustrado Latino-Español/Español-Latino, Barcelona, Larousse Editorial, 2018, sub voce colo, colui, cultum.
3 Cabello, Inés, «El Origen de los Juegos Olímpicos», cromacultura, 09/08/2020, [10/01/2021].
4 Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, Estudio filosófico-estético de la iconografía del cuerpo muscular en la comunicación de masas del siglo XX: el cuerpo hipertrofiado “bodybuilder” como símbolo social y como metáfora política, Tesi Doctoral, UCM, 2019, p.100.
5 Wyke, Maria, «Herculean Muscle! The Classicizing Rhetoric of Bodybuilding», Arion: A Journal of Humanities and the Classics, 4.3, 1997, p.51.
6 Ibídem, p. 53.
7 Ibídem, pàgs. 53-54.
8 Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, op. cit., pàgs.124-125.
9 Ídem.
10 Ibídem, pàgs. 123-125.
11 Ibídem, pàgs. 102, 123.
12 Ibídem, pàgs. 105, 126-127.
13 Ibídem, pàgs.105, 108-111, 126.
14 Wyke, Maria, op. cit., p. 55; Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, op. cit., p. 105.
15 Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, op. cit., pàgs. 211-212; Wyke, Maria, op. cit., p. 59.
16 Wyke, Maria, op. cit., p. 60; Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, op. cit., pàgs. 245-246; Melo, Adrián, «Una plegaria para Andy Whitfield Sobre homoerotismo e imaginarios sociales en la de la serie Spartacus: Blood and Sand», Representaciones, 8.2, 2017, p. 8.
17 Lapeña Marchena, Óscar, «El péplum y la construcción de la memoria», Quaderns de cine, 3, 2008, pàgs. 105-109; Wyke, Maria, op. cit., pàgs. 63-68; Sánchez Rodríguez, Antonio Jesús, op. cit., pàgs.257-260.
Per citar aquesta entrada: Castillo Ribes, Coral, «Culturisme modern: aparició i evolució», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/culturisme, 1/2/2021 [Data de consulta].
.

