Medusa és un dels personatges mitològics més populars a l’actualitat. La seua història ha sigut transmesa de generació en generació i la seua imatge (tot i que reinterpretada innumerables voltes) ens resulta familiar fins al punt d’associar amb ella solament les serps que formen els seus cabells. Al llarg dels anys, aquesta figura ha sigut utilitzada com a símbol de poder o d’ira, però també com a logo de firmes tan importants com Versace1. Tanmateix, en aquest cas ens centrarem a dues dones de la indústria musical que han fet referència a Medusa als seus respectius projectes: Rihanna i Alba Reche.
En primer lloc, convé recordar alguns detalls sobre Medusa, una de les tres Gorgones filles de les divinitats marines, Forcis i Ceto. De les tres, sols ella era mortal i en l’actualitat és la més coneguda. En les versions iconográfiques més antigues, el seu cap estava rodejat de serps, tenia grans ullals, mans de bronze i ales d’or. Tanmateix, la seua mirada era la característica més intimidant, ja que convertia en pedra a tot aquell que connectara els ulls amb la Gorgona. Tot i que Medusa era un ésser temut per mortals i immortals, Posidó va unir-se amb ella i la va deixar embarassada. Temps més tard, Perseu va iniciar una persecució que va acabar amb la mort de Medusa. Segons explica Ovidi, l’heroi, elevant-se amb les seues sandàlies alades i utilitzant el seu escut com a espill per tal de no mirar-la directament, va aconseguir decapitar-la mentre aquesta dormia. Del seu coll van eixir els fills de Posidó: Pegàs i Crisaor. A més, Atena va col·locar el cap de Medusa al seu escut per a convertir els seus enemics en pedra immediatament i Perseu va agafar la seua sang, plena de propietats màgiques. Es diu que la que brollava de la vena esquerra de la ferida era verí mortal, mentre que la que brollava de la dreta era un antídot per a ressuscitar els morts. Com veiem, doncs, la llegenda de Medusa ha sofrit diverses variacions amb el pas del temps. Als seus orígens, aquesta era considerada un monstre; més tard, es narrava que la Gorgona era una donzella castigada per Atena. Es deia que Medusa era una dona molt bella que es va atrevir a rivalitzar amb la deessa, especialment orgullosa dels seus cabells brillants. Així, Atena els va acabar transformant en serps. En altra interpretació, es conta que Atena la va castigar per la violació de Posidó a Medusa, duta a terme en un temple dedicat a la deessa de la saviesa2.
Tornant a l’actualitat, cal assenyalar que Rihanna és una cantant d’origen barbadenc que va començar la seua carrera l’any 2003 amb el llançament de Pon de Replay, la cançó que la va catapultar a la fama. Actualment, és mundialment coneguda, no sols com a vocalista sinó també com a actriu, dissenyadora i, fins i tot, empresària. Durant la seua trajectòria, ha fet referència a elements de l’Antiguitat —sobretot de la mitologia egípcia— en diferents projectes, tot i que en aquest cas comentarem la seua relació amb l’Antiga Grècia de la mà de Medusa.

En efecte, Rihanna va evocar Medusa en una sessió de fotos dirigida per Damien Hirst l’any 2013 per a la revista GQ. En aquesta, es presenta a la diva del pop com una Gorgona moderna, amb serps als cabells i un serp enroscada al coll que fa que la imatge de Medusa aparega a la imaginació de qui la mira amb un colp de vista de la foto. Amb això, Rihanna pretén modernitzar el mite i l’aparença física de Medusa. Aquesta sessió, però, també conté cert caràcter reivindicatiu. Medusa sempre ha sigut vista com una vilana, tot i que el seu poder li va ser atorgat al seu naixement i ella va ser la víctima de la violació de Posidó (al menys en la versió d’Ovidi). Per tant, Rihanna, com a Medusa negra, nua i amb la serp al coll, vol evocar la sensualitat, el poder i la feminitat, de manera que el punt de vista antic es transforma completament. Així, pensem en una Medusa reinventada, que ja no és odiada sinó admirada pel seu poder i la seua fortalesa3. Aquesta visió moderna, que beu en gran mesura del mite de la femme fatale del XIX, en realitat es va originar ja al segle XV amb la publicació de La Cité des Dames (1405) de Christine de Pizan, poetessa i filòsofa italiana. Pizan descriu Medusa com una dona de gran bellesa, amb llargues trenes al cabell que hipnotitzaven tot aquell que la mirara. Fins als nostres temps, no se li ha donat valor a aquest pensament sobre Medusa, però ara s’ha convertit en una de les visions amb més pes, ja que inclús s’ha convertit en un símbol feminista4.
Poc més tard i en el nostre país, Alba Reche, cantant que va participar a «Operación Triunfo 2018», va compondre una cançó titulada Medusa, inclosa al seu primer àlbum Quimera (2019). Aquest disc està format per onze cançons, totes amb títols de personatges mitològics5. La pròpia Alba ha confessat que la mitologia ha estat present en la seua vida des que era xicoteta, quan el seu pare li llegia mites abans de dormir6. A partir d’eixe moment, l’artista va començar a interessar-se per la mitologia i, sobretot, per les històries que s’amaguen darrere i indiquen com actuar a la població i expliquen certs fenòmens meteorològics7. Quan va començar a compondre cançons per al seu primer disc, va adonar-se que volia crear un fil conductor entre totes, ja que per a ella resulta més fàcil comprendre les cançons si contenen un missatge o una història. Durant aquest procés, va llegir un llibre i un conte li va recordar a un mite, per la qual cosa va començar a estudiar mitologia i va decidir relacionar cada cançó amb un mite. Va elegir aquells amb els quals se sentia més identificada per a reflectir la seua situació personal i els seus sentiments, donat que considera que, a través dels mites, pot obrir-se al seu públic de manera molt més senzilla, com una mena de «barrera protectora»8.

En concret, a la cançó titulada Medusa, Alba fa referència a la història de la seua vida en diferents parts de la lletra, però sobretot al videoclip. A aquest, se’ns presenten tres parts ben diferenciades que representen les etapes de la transformació de Medusa en la versió del mite en què aquesta és castigada per Atena. A l’inici, veiem una Alba —i, per tant, una Medusa— pura, casta i virginal, coberta de flors i en una postura de bust grec, sobre un fons completament blanc. A aquest punt, Medusa encara és sacerdotessa al temple d’Atena i guarda la seua virginitat, un símbol que també es retrata amb l’arracada en forma de cadenat que porta la cantant. A continuació, el plànol canvia radicalment per a mostrar-nos a una Alba seguda al seu tro, poderosa, sensual i malvada. Predominen el color roig de les teles i les roses i els elements com els ganivets, les copes o la serp, present en diferents formes durant tot el videoclip. El roig era un color molt mal vist a l’Antiguitat, ja que és el color de la sang i la menstruació de les dones9. Per tant, aquesta escena simbolitza Medusa després de la violació de Posidó, quan és condemnada per Atena a convertir tot el que mire en pedra. També veiem a la cantant tapant els ulls de les estàtues alhora que la lletra diu «Nadie mira como lo hago yo». La tercera i última part és una barreja del blanc i el roig: el rosa. Alba/Medusa accepta qui és i balla amb la serp enroscada al coll. Al final, es veu com ella mateixa talla el cap a una estàtua, com a mostra que ella és qui té el poder, subvertint el mite clássic que deia que va ser Perseu qui va tallar el cap de Medusa i li va donar mort10. Trobem aquí, de nou, la idea que Medusa és, al segle XXI, un símbol de feminitat, poder i saviesa, però també d’injustícia i opressió.
En conclusió, tant Alba Reche com Rihanna recuperen el mite de Medusa per empoderar-se i donar-li la volta a la història, com ja havien fet algunes dones com Christine Pizan anteriorment. D’aquesta manera, apropen el seu públic a la mitologia, ja siga conscient o inconscientment, i aconsegueixen transmetre un missatge ben clar, malgrat les metàfores, mitjançant els mites, igual que feien els grecs i romans.
Notes
1 Vegeu, en aquest mateix blog: Baviera Serra, Blanca, «La iconografia de Versace: la Medusa», TriRec, 13/12/2022.
2 Grimal, Pierre, Diccionario de mitología griega y romana, Barcelona, Paidós Ibérica S.A., 1981, sub voce ‘Gorgona’.
3 Bièvre Perrin, Fabien, «Rihanna et l’Antique : de Néfertiti à Méduse», Antiquipop, 17/12/2017, [20/12/2022].
4 Vegeu, en aquest mateix blog: González Jover, Ainhoa, «Medusa, tot un símbol feminista», TriRec, 15/11/2022, [12/12/2022].
5 Sobre una altra de les cançons, Caronte, vegeu en aquest mateix blog: Reyes Pradas, Carmen, «Caronte: del mundo de los muertos a la industria musical», TriRec, 19/12/2020.
6 Cejudo, David, «Empecé a interesarme por la mitología desde que mi padre me leía cuentos antes de dormir», Diario de Sevilla, 13/11/2019, [20/12/2022].
7 Domènech, Albert, «Alba Reche: confundimos la fragilidad con la sensibilidad y eso nos deshumaniza un poco», La Vanguardia, 09/12/2019, [20/12/2022].
8 Pérez, Elena, «Entrevista. Alba Reche: “Relacionar las canciones de ‘Quimera’ con la mitología griega ha servido como barrera de protección hacia mis sentimientos», VAVEL, 06/11/2019, [20/12/2022].
9 Creed, Barbara, The Monstrous Feminine, Londres, Routledge, 1993.
10 Una idea semblant la podem trobar en l’escultura de Luciano Garbati, vegeu: Cadena Lala, Vanesa C., «Medusa con la cabeza de Perseo», TriRec, 12/1/2023.
Per citar aquesta entrada: Malabia Cano, Judith, «Rihanna i Alba Reche: Medusa al segle XXI», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/medusaxxi/, 10/2/2023 [Data de consulta].
.

