La sèrie espanyola Alta Mar, creada per Ramón Campos i Gema R. Neira va ser estrenada en la plataforma Netflix en 2019. La trama transcorre en els anys 40, amb unes germanes com a protagonistes que, durant un viatge en transatlàntic, aniran descobrint diversos misteris familiars mentre ocorren assassinats al mateix vaixell. Compta amb tres temporades, de les quals la segona d’aquestes és d’interès en aquest article. En efecte, la segona temporada comença amb l’aparició d’un bot enmig de l’oceà que busca ajuda i la tripulació del transantlàntic de luxe decideix acollir als passatgers que hi ha. Entre aquests es troba Cassandra, una dona que assegura tindre el do (o malson) de l’endevinació. Certament, sap coses que no hauria de saber (ja que acaba d’arribar al vaixell i coneix esdeveniments que ocorren a la primera temporada) i endevina altres que encara no han passat.
Aquest personatge troba moltes similituds amb la princesa troiana Cassandra (filla de Príam i Hècuba), que va obtindre el do profètic per part del déu Apol·lo a canvi d’estar amb ell. En un principi va acceptar, però una vegada va adquirir el do, va trencar la promesa que li havia fer a Apol·lo. Com que una divinitat no podia llevar-li un do a un mortal quan ja s’havia entregat, aquest va optar per convertir el do en una maledicció: per molt que les seues prediccions fossin vertaderes, cap persona la creuria. Com ocorre sovint, conservem una altra versió de la història que conta que els seus pares varen donar una festa en el temple d’Apol·lo Timbreu i que s’oblidaren allí a Cassandra i al seu germà bessó, Helen. Els dos passaren la nit al temple i quan els pares tornaren els trobaren dormint mentre dues serps que els passaven les llengües pels òrgans dels sentits amb l’objectiu de “purificar-los”. Amb els crits dels pares les serps fugiren. Més tard, els xiquets van adquirir el do profètic a causa de la “purificació” de les serps1.

Sembla evident la inspiració del personatge de la sèrie en la mítica profetessa Cassandra que rep la maledicció de no ser creguda: des del moment que ella arriba al vaixell i comença amb les prediccions, la majoria de les persones no la creu, encara que van comprovant que té raó en diverses situacions. La titlen de farsant i mentidera, ja que succeïen fets improbables, com l’aparició d’un fantasma pels passadissos del vaixell amb motiu d’una dona que havia mort al vaixell (segons Cassandra). Per tant, la bogeria serà l’argument perfecte per a desqualificar les seues paraules, a l’igual que ocorre amb el personatge mitològic2. En canvi, en Alta Mar, Cassandra troba suport en una de les germanes protagonistes (Carolina), que li dona un vot de confiança, gràcies a la capacitat de persuasió de la profetessa (que aconsegueix influenciar-la).
Pel que fa a l’aspecte físic, també trobem aspectes semblants. Segons conta el mite, Cassandra destacava per la seua bellesa, amb el pèl fosc i arrissat i els ulls negres3. La caracterització de Cassandra, representada per l’actriu Claudia Traisac, s’adequa a aquestes característiques i s’assimila a la vestimenta i pentinats grecs femenins: túniques i teles vaporoses ajustades a la cintura; pentinats postissos i arrissats (arreplegant el cabell de forma estilitzada) i l’ús de joies ostentoses.

Les semblances entre ambdós personatges no poden ser casuals. D’altra banda, la diferència més clara entre ambdues (la princesa troiana i el personatge de la sèrie) és el seu final. Per un costat, la troiana, acaba assassinada per Clitemnestra, l’esposa d’Agamèmnon per gelosia (va ser amant d’Agamèmnon, després d’haver sigut entregada a ell en el repartiment del botí de la guerra de Troia)4. Per l’altre, en la sèrie, cap al final de la segona temporada es descobreix que Cassandra havia mentit i que no tenia cap do profètic. Tot havia estat planejat des del principi per descobrir qui havia matat a aquella dona que apareixia com a fantasma al transatlàntic i que resulta ser la germana de Cassandra.
Informació addicional
Tràiler de la segona temporada d’Altra mar: YouTube
Notes
1 Grimal, Pierre, Diccionario de mitología griega y romana, Barcelona, Paidós, 2008.
2 Álvarez Espinoza, Nazira, «El silencio femenino en el mito griego de Casandra», Revista de Lenguas Modernas, 19, 2013, 49-73.
3 López, Luis Manuel, «Casandra», Portal Clásico, 01/01/2016, [06/11/2020].
4 Paz Díaz, Xían, «Casandra, la adivina ignorada», El caldero de dodona, 28/02/2019, [06/11/2020].
Per citar aquesta entrada: Castillo Ribes, Coral, «Cassandra, referència cinematogràfica», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/cassandra-cinema 27/11/2020 [Data de consulta].
.

