El classicisme grecoromà ha estat present en la nostra vida quotidiana mitjançant milers de reinterpretacions artístiques. L’arquitectura, la pintura i l’escultura, així com la moda, són branques de l’art que s’han tractat d’innovar, tenint totes alhora una mateixa font d’inspiració: la cultura clàssica. Així, trobem manifestacions artístiques en què es reconeixen motius grecollatins, com ocorre, per exemple, en la desfilada de Gucci, Cruise 2020. Aquesta va tindre lloc als museus del Capitoli de Roma i en ella trobem des de joies amb el rostre d’Hèrcules, fins les característiques togues romanes1. No obstant, quasi un segle abans ja s’observen en l’àmbit de la moda aquestes reinterpretacions, com és el cas del dissenyador Mariano Fortuny amb el seu vestit Delphos.

Mariano Fortuny, fill del pintor Mariano Fortuny i Marsal i de Cecília de Madrazo, que era també descendent d’artistes, va nàixer l’any 1871 a Granada, on va viure únicament tres anys, ja que amb la mort de son pare es van traslladar a París amb el seu oncle i pintor Raimundo de Madrazo. Aquesta no va ser la destinació final de Fortuny perquè en 1889 van començar a viure en un palau al costat del Gran Canal de Venècia2. Com es pot observar, Fortuny va estar envoltat i influenciat tant pels seus familiars artistes com pel context sociocultural d’aquelles ciutats on va viure: d’una banda, trobem la ciutat de París dels anys 80 del segle XIX, marcada pel postimpressionisme (moviment artístic on destaquen Van Gogh, Gauguin o Cézanne, que buscaven la representació de la realitat trencant amb la visió tradicional que es va iniciar amb el Renaixement al segle XVI)3; i, d’altra banda, la ciutat de Venècia, arrelada totalment a les tradicions grecollatines i envoltada de les obres de Ticià o Tintoretto, entre d’altres.
Fortuny es pot considerar un artista especialitzat en diferents branques, ja que no només fou pintor, sinó que també va fer diversos descobriments en l’àmbit elèctric i en l’escenografia teatral, així com va destacar en la moda, sent dissenyador. La seua principal preocupació en aquesta última branca va ser la recerca de la bellesa i la comoditat, tractant de respectar el cos femení sense oprimir-lo, però fent-lo ressaltar alhora. És per això que va deixar de costat les tendències passatgeres i els desitjos de la moda, dissenyant vestits que pogueren perviure en el temps i que foren el resultat d’un llarg procés en què tots els detalls estigueren cuidats: des de la llum, fins les teles i els pigments utilitzats per acolorir els vestits4. Seguint aquest minuciós procés, l’any 1906 va nàixer l’anomenat Vel Knossos, format per un llarg rectangle de tela que pretenia provocar un efecte voluminós en el cos de la dona. L’any següent, en 1907, va crear el seu vestit més conegut: el Vestit Delphos.
Per a la creació d’aquest vestit es va inspirar principalment en l’escultura de l’Auriga de Delphos (commemorativa de la victòria del tirà Polizel de Gela en els Jocs Pítics l’any 474 a. C.)5. És un dels pocs bronzes originals que es conserven i estava formada originalment per quatre cavalls de bronze de mida real, el carro de combat i l’auriga, que fou la font d’inspiració per a Fortuny pel seu vestit drapejat conegut com a quitó jònic. Aquest vestit portat per les korai (estàtues votives de noies joves dedicades al culte) aglutinava tots els preceptes buscats per Fortuny: l’atemporalitat, en estar exempt de totes les tendències artístiques, i l’adaptació al cos femení, insinuant les seues corbes.
El vestit Delphos, patentat en 1909, estava composat per un rectangle de tela amb forats per al coll i per als dos braços, que se suportava en els dos muscles, deixant caure la tela per damunt del cos amb un lleuger drapejat. Sovint anava acompanyat d’un petit cinturó de seda que se cenyia a la cintura femenina i, fins i tot, d’un sistema interior de cordatge que permetia ajustar el vestit a l’anatomia femenina6. La seua composició era molt acurada: utilitzava el setí de seda japonesa en ser el teixit més lleuger i adaptable al cos; la gama cromàtica era molt àmplia i diversa, utilitzant pigments únics que s’aplicaven capa per capa7; el prisat de la tela provocava llum i moviments per la seua creació a mà unint plecs irregulars; i, a més, els vestits es guardaven formant un cabdell per mantenir aquest prisat8. Encara que en cada vestit incloïa xicotetes variacions per adaptar-lo a l’anatomia de la clienta, no hi han dos vestits Delphos iguals en seguir un procés creatiu manual i molt singular.

La prova que el vestit Delphos és atemporal la trobem en el fet que molt recentment es troben al·lusions a aquest, com s’observa en la sèrie espanyola El tiempo entre costuras9, on la costurera Sira Quiroga (interpretada per Adriana Ugarte) crea un Delphos d’emergència per a Rosalinda Fox (l’actriu Hannah New): en aquest capítol s’observa el procés creatiu del vestit, des de l’elecció del color, com es tiny la tela i, fins i tot, com se seca aquesta amb el foc. D’altra banda, també en la pel·lícula Downton Abbey10, Lady Mary (Michelle Dockery) llueix un Delphos de Fortuny, ja que per a la responsable del vestuari, Anna Robins, el vestit es relacionava amb l’alta societat dels anys 20 que el lluïa i amb la independència i fortalesa femenina per l’atreviment que va suposar.
Notes
1 Renault, Manon, «Gucci Croisière 2020: quand la mode cite l’Antiquité pour créer ses propres mythologies», Antiquipop, 11-06-2019, [08-10-2022]. Vegeu també en aquest mateix blog: Llorens Trujillo, Inés, «Gucci: passarel·les d’inspiració clàssica», TriRec, 28/11/2020.
2 De Osma, Guillermo, «Mariano Fortuny, creador del Delphos», Datatèxtil, 0, 1998, pàgs. 28-44 (30-34).
3 Peláez Malagón, J.Enrique, «Describir la realidad: El postimpresionismo como excusa», Foro de profesores de E/LE, 3, 2007, pàgs 185-194.
4 De Osma, Guillermo, «Fortuny recuperado», Revista de la Subdirección general de Museos Estatales, 0, 2004, pàgs. 91-101 (93-94).
5 Mogué Pecci, Fátima, «El auriga de Delfos», Descubrir el arte, 266, 2021, pàg. 92-93.
6 De Osma, Guillermo, «Mariano Fortuny…», pàgs. 40-41.
7 De Osma, Guillermo, «Fortuny recuperado», pàgs. 94-95.
8 Luis, Nuria, «150 años de Mariano Fortuny: el legado (en la moda) del da Vinci español», Vogue, 2021 [3 d’octubre 2022].
9 Barrios, Federico, El tiempo entre costuras, Boomerang TV, España, 2013 (capítol 3).
10 Luis, Nuria, «Sí, Downtown Abbey también viste con diseño (de origen) español», Vogue, 2019, [3 d’octubre 2022].
Per citar aquesta entrada: Baviera Serra, Blanca, «El vestit Delphos», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/delphos, 14/11/2022 [Data de consulta].
.

