Desmuntant Harry és una comèdia del director estatunidenc Woody Allen estrenada l’any 1997 i nominada a l’Oscar al millor guió original. En aquesta pel·lícula, Harry Block, el protagonista, és un escriptor que sofreix un bloqueig mental per primera vegada en la seua vida. A conseqüència de l’última obra autobiogràfica que va escriure, en la qual fa un retrat crític i negatiu de familiars i exparelles seues, es troba en conflicte amb molts d’ells i es planteja la seua labor creadora. A més, la seua parella l’abandona per casar-se amb un dels seus millors amics el dia en què a Harry li van a fer un homenatge en la universitat en què ell estudiava1.
En aquesta comèdia amb les temàtiques recurrents de les pel·lícules de Woody Allen (la religió, les dones, l’art i el sexe) trobem referències a diversos elements clàssics. Entre ells, destaquen el mite d’Orfeu i Eurídice i el de Plutó i Prosèrpina, relatats per molts, però en aquest cas amb més similitud amb les versions de Virgili i Ovidi2. La part més memorable del mite d’Orfeu és el seu descens als Inferns per l’amor de la seua amada, la nimfa Eurídice. Aquesta havia mort pel verí d’una serp i Orfeu va baixar als Inferns per buscar-la. Orfeu, el qual és el músic i poeta per excel·lència, encanta els monstres i els déus dels Inferns amb la seua música. Persèfone i Hades accedeixen, en veure les proves d’amor d’Orfeu, a tornar-li la seua amada si accepta una condició: que torne a la llum seguit d’Eurídice, però sense poder girar-se per mirar-la fins que no hagen eixit dels Inferns. Quan ja quasi han arribat, per por que Persèfone s’haja burlat d’ell, es gira i Eurídice s’esvaeix i mor per segona vegada. Tot i intentar recuperar la seua amada per segona vegada, Caront l’obliga a eixir dels Inferns i tornar al món dels humans. Posteriorment, la mort d’Orfeu s’atribueix a les dones tràcies, les quals estaven envejoses per la seua fidelitat a Eurídice, cosa que interpreten com un insult3.
Els personatges d’aquest mite es veuen reflectits en els de la comèdia. Harry, el protagonista, que a més és el personatge en el qual estan inspirats la resta de relats intercalats al llarg del film, té característiques en comú amb l’Orfeu d’Ovidi i Virgili. Primer de tot, com Orfeu, Harry és un «poeta creador» que pren les seues vivències com a inspiració dels seus relats, especialment les seues antigues relacions amoroses amb dones. És més, açò posa en perill la seua vida fins al punt que Leslie, germana de la seua última esposa, amb qui havia tingut una relació i a qui havia fet servir d’inspiració per als seus relats, va a sa casa amb una pistola per matar-lo. Aquest moment ens evoca la mort d’Orfeu a mans de les dones Tràcies per renunciar al seu amor, però en el cas de la comèdia volen matar-lo per ser infidel i no per la seua extrema fidelitat4.
Per altra banda, el bloqueig mental que sofreix Harry, és causat per l’enamorament d’una dona, Fay, la qual deia estar enamorada d’ell, però el deixa a l’adonar-se que realment no ho està. Just en aquest moment, Harry descobreix que ell sí que ho està d’ella, tot i haver-li dit a Fay moltes vegades que no s’enamorara d’ell. Fay, la qual representaria a grans trets Eurídice, comença a eixir amb el millor amic de Harry, Larry. Woody Allen inclús parodia la part del descens als Inferns per part d’Orfeu, fent baixar a Harry en un ascensor fins a una mena de soterrani on està l’Infern. En aquest moment, trobem una analogia entre Orfeu i Plutó amb Harry i Larry, quan Harry, en els Inferns, intenta convèncer Larry per què li torne la seua amada. Aquest mateix sentiment de sofriment per perduda de l’amada és experimentat per altres clàssics com Enees, el qual també baixa als Inferns encara que no siga per ella; i Dant en la Divina Comèdia, qui baixa per Beatriu5. A més, cal tenir en compte les evidents influències virgilianes i ovidianes a la Divina Comèdia6.

El personatge de Fay, tot i que ens recorda un poc a Eurídice, presenta més trets del personatge de Prosèrpina. Coneguda com a deessa dels Inferns, Prosèrpina va ser segrestada per Plutó o Hades, déu del món dels morts7. Realment, fins i tot el relat que fa Harry inspirat en aquesta relació és narrat com si un diable entrara al seu apartament mentre el protagonista dorm i raptara la seua amada per endur-se-la als Inferns. Altrament, remarca l’olor de sofre que ha deixat el diable i que el protagonista percep l’endemà quan es desperta8. Hem de tindre en compte que el personatge de Prosèrpina i el d’Eurídice han sigut relacionats i la línia que els separava ha sigut, molt sovint, difuminada en diverses obres; com, per exemple, en aquest cas9.
Quant al personatge de Larry, presenta elements de diversos personatges. No només es relaciona amb Plutó per raptar Prosèrpina i per ser el rei dels Inferns com hem mencionat anteriorment, sinó que també presenta trets d’Aristeu, personatge que persegueix a Eurídice i per culpa del qual Orfeu ha de baixar als Inferns. Per altra banda, com també passava amb els personatges d’Eurídice i Prosèrpina, els personatges d’Aristeu i Plutó solen ser barrejats en diverses obres i aquesta pel·lícula és un clar exemple de la fina línia que els diferencia. Per últim, el personatge de Larry és identificat per Harry com «un dimoni», i així, en part, s’identifica també amb el dimoni de la Divina Comèdia. Cal destacar la repetició de l’olor de sofre cada vegada que parla de Larry, mencionant-lo fins i tot en el relat que conta Harry inspirat en ell i la seua relació amb Fay. És més, inclús el mateix Larry, quan es defineix a si mateix, menciona l’olor de sofre entre altres característiques10.
En conclusió, aquesta comèdia del novaiorqués Woody Allen pren com a referència diversos elements mitològics, tant a l’hora d’elaborar la personalitat dels personatges i el desenvolupament de gran part de l’argument, com a l’hora de decidir les temàtiques de la pel·lícula; escollint així la mort i el tema del rapte entre altres de les moltes temàtiques que caracteritzen la pel·lícula. Aquestes són dues temàtiques molt recurrents en la mitologia clàssica i en concret en els mites en què s’inspira. La qüestió és, doncs, per què una comèdia estatunidenca de finals del segle XX pren la mitologia grega com a inspiració? Per una part, el cinema d’autor, sovint pretén ser consumit per un públic més culte e intel·lectual. En aquest cas, Woody Allen fa ús, com a font d’inspiració, de la literatura clàssica occidental per aquest mateix motiu; i a més, elegeix la creació literària per part del protagonista com un dels temes centrals de la pel·lícula. D’altra banda, l’ús de la mitologia en aquest cas demostra que aquesta, com relata les preocupacions existencials de l’ésser humà des dels seus orígens, es pot utilitzar hui en dia. Així doncs, podem dir que la mitologia transcendeix la història, les èpoques i, fins i tot, les cultures i que, per tant, es pot reutilitzar en les diferents obres contemporànies amb les modificacions necessàries per adaptar-la a una nova societat i a la sensibilitat del públic contemporani.
Notes
1 Martín Puente, Cristina, «“Desmontando a Harry” de Woody Allen y la literatura clásica. Relaciones complejas entre la cultura clásica y la cultura contemporánea», Estudios Clásicos, 123, 2003, p. 27-42 (p. 27).
2 Per Orfeu i Eurídice, vegi’s Virgili, Geòrgiques 4.454-503 i Ovidi, Metamorfosis 10.1-85 i 11.5-84; per Plutó i Prosèrpina, vegi’s Virgili, Geòrgiques 1.39 i 4.453 i Ovidi, Metamorfosis 5.393 i següents. Poden llegir-se en aquest mateix blog altres entrades sobre Orfeu.
3 Grimal, Pierre, Diccionario de mitologia griega y romana, Barcelona, Paidos Iberica, 2010, sub voce ‘Orfeo’.
4 Martín Puente, Cristina, op. cit, p. 31-33.
5 Ídem.
6 Gil Fernández, Juan «Orfeo y Eurídice. (Vesiones antiguas y modernas de una vieja leyenda)», Cuadernos de filología clásica, 6, 1974, p. 135-194.
7 Grimal, Pierre, Diccionario de mitologia…, sub voce ‘Proserpina’.
8 Martín Puente, Cristina, op. cit, p. 34.
9 Vessey, D. W. T., «Charles Segal. Orpheus: the myth of the poet», The Classical Review, 40, 1990, p. 497-498.
10 Martín Puente, Cristina, op. cit., p. 34-35.
Per citar aquesta entrada: Llorens Trujillo, Inés, «Desmuntant Harry: referència i paròdia a la cultura clàssica», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/desmuntant-harry, 8/1/2021 [Data de consulta].
.

