La locució llatina panem et circenses, que es tradueix literalment com a ‘pa i circ’, s’entén com la pràctica d’un govern consistent a proveir la població d’aliments i distraccions per evitar possibles conflictes polítics1. El terme va ser encunyat pel poeta romà Juvenal2 en una de les seues Sàtires per criticar la passivitat dels ciutadans de l’Imperi romà davant les decisions polítiques. Això no obstant, aquesta expressió es va estendre més enllà dels límits imperials, és per això que ha estat present al llarg de la història fins a l’actualitat. A més a més, ha patit modificacions per adaptar-se a cada context sociopolític, com per exemple l’expressió pan y toros, a la que es va fer referència en un pamflet satíric anomenat Oración apologética en defensa del estado floreciente de la España amb aquestes paraules: «Haya pan y haya toros, y más que no haya otra cosa. Gobierno ilustrado: pan y toros pide el pueblo. Pan y toros es la comidilla de España. Pan y toros debes proporcionarla para hacer en lo demás cuanto se te antoje in secula seculorum. Amén»3.
Aquest no és l’únic exemple de reinterpretació del panem et circenses, sinó que tenim d’altres molt més propers que poden sotmetre’s a la mateixa crítica: el futbol amb la seua Lliga, l’Eurocopa, la Champions League, el Mundial…; una infinitat de reality shows i programes de tertulians; i, fins i tot, les sessions del Parlament que, de vegades, semblen un teatre més que un vertader organisme, amb funcions legislatives i polítiques, responsable d’un país. Açò pot recordar una mica al tòpic literari theatrum mundi o a l’enfocament dramatúrgic, una teoria sociològica que, basada en aquest tòpic llatí, argumenta que el Jo és una mena d’actor que interpreta un paper diferent segons les circumstàncies en què es trobe. Així, aquesta ‘teatralització’ del Jo influeix inevitablement en la manera d’interactuar de l’individu i, per tant, que aquesta condició contribueix a la modificació del món4.

Un altre aspecte molt present al segle XXI —i requisit indispensable de les ‘societats occidentals’— és la democràcia. Es tracta d’un sistema de govern, amb què va destacar la polis (ciutat-estat) grega d’Atenes, que es fonamenta en la igualtat de drets polítics, la llibertat de discurs i l’oportunitat de participar activament de la vida política de tots els ciutadans, és a dir, tots aquells majors d’edat que no siguen dones, estrangers o esclaus5. Es podria afirmar que, teòricament, aquesta definició de ‘democràcia’ s’ajusta al decàleg de normes que regeixen els països ‘civilitzats’ —fins i tot, aquests poden presumir d’haver concedit aquests drets a les dones (després de segles de lluita, és clar) i d’haver-hi il·legalitzat l’esclavitud. Ara bé, i la pràctica? Segons els estàndards de l’Antiga Grècia, no vivim en democràcies6. No cal analitzar en profunditat ambdós sistemes per adonar-se’n, ja ho demostra l’etimologia de la paraula dēmokratia: ciutadans (dēmos), governar (kratos), en altres paraules, la democràcia grega era directa, no representativa. Amb tot, aquest concepte està més viu que mai, això sí, més la idea que l’essència.
El sistema actual —sempre tenint en compte que no és un fenomen homogeni— es pot considerar, en termes generals, com el producte d’una reformulació de l’antiga democràcia grega i el panem et circenses romà. Els mitjans han canviat, però els objectius són, aparentment, els mateixos. Tanmateix, per què aquestes ‘pràctiques’ continuen vigents si, suposadament, les societats han progressat? El fet que segueixin vives avui dia no és casual, no és cap ‘inèrcia històrica’ la que provoca una ‘herència automàtica’. Si aquestes estratègies encara s’utilitzen, és perquè són extremadament útils per mantindre a la major part de la població satisfeta gràcies a un ‘estat de benestar’ que els garanteix uns mínims de dignitat, a més d’unes quantes comoditats. D’aquesta manera, com més luxes posseïsca un grup d’individus, més allunyades queden les idees revolucionàries que fan perillar un sistema perfectament pensat. Però, com és que la població cedeix davant aquesta evident manipulació? Per a alguns no ho és tant, la ignorància deliberada s’imposa i hi ha poc a fer; per a altres, el poc que tenen els reconforta. Tampoc se’ls pot condemnar; de vegades l’única eixida per deixar de banda els problemes reals és veure una comèdia romàntica nord-americana i no pensar. El que ha quedat clar és que, al llarg de la història, el poble només es rebel·la si no té res a perdre.
Notes
1 Real Academia Española, Diccionario de la lengua española, 23.ª ed., versió 23.4 en línia, sub voce ‘pan’.
2 Juvenal, Sàtires, 10.81. Balasch, Manuel, Persio, Sátiras, Madrid, Gredos, 1991.
2 «Que hi haja pa i bous, que no hi haja res més. Govern il·lustrat: pa i bous demana el poble. Pa i bous és el xafardeig d’Espanya. De pa i bous l’has de proveir per a fer en la resta tot el que se t’antulle in secula seculorum (per sempre). Amén» (traducció de Vanessa Navarro Assanova). Es tracta de l’última frase d’un opuscle que circulà per Espanya des de finals del segle XVIII. Es pot llegir aquí: «Oración apologética en defensa del estado floreciente de la España», Diálogos: Artes, Letras, Ciencias humana, Vol. 20, No. 1, 1984, 59-64.
4 De la Villa, María, «La (re)presentación de las identidades psicosociales en el teatro de la vida cotidiana (Theatrum mundi)», Athenea Digital, No. 17, 2010, 53-76.
5 Cartwright, Mark, «Athenian Democracy», Ancient History Encyclopedia, 03/04/2018, [11/12/2020].
6 Hanink, Johanna, «Democracy When?», Eidolon, 20/06/2016, [11/12/2020].
Per citar aquesta entrada: Navarro Assanova, Vanessa, «Panem et circenses?», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/panem-circenses, 5/1/2021 [Data de consulta].
.

