Ítaca (Ιθάκη en grec modern, Ἰθάκη en grec antic) és una illa grega de la mar Jònica. Pertanyent al grup de les illes Jòniques, és coneguda perquè una bona part dels fets narrats als poemes homèrics hi tenen lloc, tot i que la seua correspondència amb l’Ítaca d’Homer ha estat discutida d’ençà de l’antiguitat. Aquesta illa ha estat model per a diversos literats contemporanis que, inspirats per l’esperit del viatge d’Ulisses, hi han vist un símbol del destí que tothom ha de tindre present en la seua vida. Nogensmenys, el significat que cada artista ha conferit a la figura d’Ítaca ha estat diferent al llarg de la història de la literatura i, més recentment, aquesta s’ha incorporat a altres àmbits com ara la música o la política.
En aquest sentit, és especialment conegut el poema Ítaca de l’autor grec Konstandinos P. Kavafis, traduït al català per Carles Riba. En aquesta composició, el poeta reinterpreta la travessia de tornada d’Ulisses a la seua pàtria després de la fi de la guerra de Troia. És important destacar, però, que Kavafis incideix en la transcendència del recorregut per damunt de la rellevància de la destinació. El viatger, qui es veu abocat a la mar, ha de «pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences»1; lluny de la seua pàtria, els descobriments que realitze durant el transcurs de l’expedició suposaran el seu enriquiment personal, malgrat les dificultats que haja d’afrontar.
No obstant això, el significat que Ítaca té per a Kavafis va més enllà de l’enriquiment que es produeix gràcies al trajecte. Iorgos Seferis, diplomàtic i poeta grec del segle XX, identifica l’Ítaca de Kavafis amb el seu lloc de naixença, Alexandria (Egipte): «[Kavafis] va sentir que estava, comprensiblement, en l’exili. […] L’odissea personal de Kavafis suposa el reconeixement i acceptació graduals de la seua veu poètica genuïna, profundament vinculada a Alexandria i simbolitzada per l’Ítaca que, malgrat la seua pobresa, ofereix a Ulisses ―i a Kavafis― un “bell viatge” d’autodescobriment»2.
Les experiències de vida del poeta estan sempre vinculades en certa manera a la seua obra. En efecte, aquest poema escrit al començament del segle passat simbolitza la recerca que emprén Kavafis d’un mètode expressiu fidel al seu món personal. Des del moment en què va publicar els seus primers versos a les darreries del segle XIX fins al moment de publicació d’Ítaca, Kavafis va passar bona part de la seua vida provant noves formes, estils i modes d’expressió que finalment va refusar. D’una banda, Ítaca és la culminació d’aquesta recerca, això és, la veu característica pròpia del poeta; de l’altra, aquesta composició simbolitza el descobriment de l’Alexandria que havia romàs oculta als ulls de l’escriptor3.
Dels versos de Kavafis es desprén la idea que la vida és un viatge comparable a l’odissea d’Ulisses. De la mateixa manera, només trobarem en el nostre camí els monstres mitològics als quals es fa referència en el poema si aquests formen part de nosaltres («Els Lestrígons i els Cíclops, / el feroç Posidó, mai no serà que els topis / si no els portes amb tu dins la teva ànima, / si no és la teva ànima que els dreça davant teu»).

Carles Riba, qui ha traduït aquesta composició al català, amplifica aquest sentiment mitjançant un encavalcament («no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una / emoció escollida / et toca l’esperit i el cos alhora»): quan el pensament ―σκέψις en la versió original― es manté ferm, pot trobar la manera de comunicar els fets a través de les emocions4. Cal esmentar, a més, que Carles Riba va haver d’exiliar-se a França després de la victòria franquista que va acabar amb el govern republicà el 1939. D’aquesta manera, Ítaca va prendre una especial importància per a l’autor, qui va considerar-la un símbol del retorn a la pàtria enyorada en identificar-la amb aquesta illa.
La traducció que Carles Riba va realitzar de l’obra poètica de Kavafis va servir de model, així mateix, per al cantant Lluís Llach. Aquesta versió, publicada en el disc Viatge a Ítaca (1975), compta amb diverses modificacions respecte de la traducció realitzada per Riba. En primer lloc, s’eliminen diversos versos, especialment aquells que fan referència als monstres mitològics als quals s’enfronta Ulisses al llarg del seu periple. Aquesta supressió pot estar motivada pel desig d’identificació per part de l’oient del viatge a Ítaca amb un trajecte esplendorós i lliure d’obstacles. Així mateix, també n’elimina l’aspecte referent a l’abundor i exquisidesa dels productes fenicis. Tot i això, l’aspecte més destacat de la versió de Llach és la inclusió de dues noves estrofes escrites pel compositor, que inciten el públic a endinsar-se en la travessia sense témer la llibertat:
Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos.
Finalment, Llach desitja als guerrers fidels al seu poble que gaudisquen d’un bon viatge de la mà de les divinitats:
Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell […]. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences.
Certament, la versió de Llach posseeix un cert matís de fortalesa i esperança. Cal remuntar-se, en aquest sentit, a la data de publicació de l’àlbum Viatge a Ítaca (1975): a penes uns mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, la debilitat del règim era palesa. Podem considerar, en conseqüència, que «els guerrers que al seu poble són fidels» són tots aquells que esperaven un canvi en la vida política de l’Espanya del moment.
Ítaca és, en particular, un dels molts recursos metafòrics presents en la literatura i música contemporànies. La identificació de l’itinerari d’Ulisses per tota la Mediterrània amb el bell viatge descrit per Kavafis i représ per Lluís Llach pot considerar-se, en essència, una al·legoria sobre el transcurs de la vida humana. Tot i això, cal no oblidar-ne la destinació: «Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. / Has d’arribar-hi, és el teu destí». Tal com feu Ulisses en el cant homèric, cal tindre sempre present Ítaca, però també saber-ne aprofitar les experiències que ens aporte encara que aquestes ens allunyen de la nostra finalitat primordial5.
El poeta, tanmateix, adverteix que l’enyorada Ítaca potser no satisfarà les expectatives d’aquells viatgers que l’esperen rica i esplendorosa («I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. / Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques»). Al cap i a la fi, la vertadera importància del periple envers les Ítaques no rau en la destinació, sinó en el mateix bell viatge.
Notes
1 Konstandinos Kavafis, Poemes, Cal·lígraf, 2016 (tots els versos d’aquest treball han estat extrets d’aquesta recopilació de poemes traduïts al català a càrrec de Carles Riba).
2 Seferis, Iorgos, «Cavafy’s Ithaka», Conjunctions, 31, 1998, p. 88 (traducció de Susan Matthias).
3 Ibídem, p. 90.
4 Miralles, Carles, «El Kavafis de Riba», Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, 24, 2008, p. 205.
5 Vilallonga, Mariàngela, «Viatge a Ítaca», Revista de Girona, 169, 1995, p. 108.
Per citar aquesta entrada: Benavent Català, Edgar, «Ítaca i el bell viatge», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/itaca-viatge, 8/1/2021 [Data de consulta].
.

