MoLoRa és una performance teatral producte de l’adaptació radical de Yaël Farber de l’Orestíada d’Èsquil. L’obra va ser estrenada l’any 2003 al Grahamstone National Festival of the Arts, però Farber va desenvolupar i millorar el seu guió per presentar-la al Market Theater of Johannesburg en 2007. Aquesta segona representació va obtenir moltes bones crítiques, fet que va donar pas a gires per Europa i Estats Units i li va reportar distints guardons i premis1.
Yaël Farber, autora i directora de la obra, va nàixer a Johannesburg, Sud-àfrica, a principis dels anys 70. Llicenciada en Arts dramàtiques a la Universitat de Witwatersrand, al llarg de la seua vida professional ha dirigit i escrit diverses obres de temàtica molt variada, d’entre les quals, podem destacar algunes com Shopping and F**king (1998), escrita per Mark Ravenhill i dirigida per Farber, i SeZaR (2001), una adaptació de l’obra shakespeariana Julius Caesar escrita i dirigida per ella mateixa2.
Ara bé, per comprendre l’argument de MoLoRa i relacionar-la amb els motius clàssics corresponents, cal mencionar el context sociohistòric al que l’autora fa referència: l’època posterior al règim de l’apartheid i els testimonis donats durant la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació (en anglès Truth and Reconciliation Commission, TRC)3. En aquest sentit, cal recordar que l’apartheid va ser un sistema de lleis promulgat pel Partit Nacional Afrikaner —d’ideologia nazi i defensor del supremacisme blanc— que legalitzava el racisme a Sud-àfrica des de l’any 1948 fins el 1990. Aquest règim prohibia a la població negra del país tindre drets bàsics, com eren la participació política o civil, havent de viure separats dels blancs a barris anomenats bantusantes; l’educació de qualitat, degut a escoles amb pitjors condicions per als no-blancs; o l’atenció sanitària o l’accés a servicis públics. Tots aquells que es van resistir a l’apartheid van ser reprimits amb brutalitat policial, empresonaments, tortura i limitacions. A més a més, partits d’oposició com l’African National Congress (ANC) es van veure amenaçats amb una forta repressió4.
Amb el temps, les negociacions entre el govern i l’ANC, juntament amb el suport d’altres nacions, van resultar en una transició, mitjanament pacífica, cap a la democràcia. El 1994 es van realitzar les primeres eleccions democràtiques al país i el nou govern va organitzar la TRC. Aquesta comissió pretenia investigar els crims contra els drets humans comesos durant el període de l’apartheid i, en el seu si ,17 comissionats van escoltar els testimonis d’aproximadament 21.000 víctimes. Tanmateix, va ser un fet de controvèrsia molt gran que aquells que havien comés crims podien donar també el seu testimoni, reconeixent els seus delictes, per després demanar l’amnistia. Tot i això, aquesta sols va ser concedida a 849 persones de les 7.112 que la van sol·licitar5.
Amb Molora, Farber intenta tractar el tema de la justícia mitjançant l’ideal d’ubuntu (la qualitat de la humanitat) i la visibilització de la Ngqoko Cultural Group amb la seua participació com a cor amb cants umNgqokolo (cants rituals de la cultura Xhosa)6. Tot açò ho tracta re-imaginant l’Orestíada, encara que ometent la tercera part de la trilogia tràgica, les Eumènides7. Per altra part, també podem observar la influència d’altres obres clàssiques, ja que està també molt inspirada per l’Electra d’Eurípides i la de Sòfocles, donat que gran part de la perfomance tracta la relació entre Electra i Clitemnestra8.
Molora és configura com una mena de recreació-representació de la TRC. Açò es veu clarament reflectit a l’escenari, el qual té la intenció d’evocar la imatge de les sales on es van escoltar els testimonis, havent-hi dos taules amb un micròfon, cadascuna a un extrem de la sala. El cor de dones que es troba al fons de l’escena fa la funció dels comissionats que escolten tot allò que les dues protagonistes narren. Cal tenir en compte, d’altra banda, que Farber explicita a la seua obra que el públic ha d’asseure’s al mateix nivell que l’espectacle, formant-hi part com a comunitat, necessària per representar el context9.

A la primera escena, anomenada testimony, Clitemnestra, una dona blanca d’edat mitjana i amb un vestit formal de color roig, està asseguda a una de les taules defensant, l’assassinat d’Agammèmnon (el pare d’Electra i d’Orestes). A continuació, la següent escena representa el passat com si fora un record: es veu com Clitemnestra renta la seva filla mentre li canta una cançó de bressol, però després, l’espai íntim i tendre entre la mare i la filla es converteix en un espai violent, representant-se a continuació l’assassinat d’Agammèmnon davant de la seua filla ,Electra, la qual és una dona negra amb un vestit que sembla aquells que s’utilitzaven en època esclavista10. Cal assenyalar que, a aquestes escenes, el que Farber pretén és imitar els testimonis donats a la TRC i el record d’aquests per part dels criminals i les víctimes.
A mesura que avança l’acció, el que més crida l’atenció dels següents actes és el conflicte de la mare amb la seua filla davant de la tomba de son pare, que es troba en mig de l’escenari. Durant aquest tram, la desesperació de Clitemnestra per trobar el seu fill provoca en l’espectador cert punt de llàstima, encara que, al final, aquest sentiment de pena per la protagonista blanca desapareix quan amenaça de matar Electra. A més, el sentiment d’horror provocat a l’audiència es veu molt més amplificat per l’acompanyament d’un sjambok, una arma, semblants a un fuet, que s’utilitzava a Sud-àfrica per ferir els esclaus. La imatge de la protagonista blanca amb aquest tipus d’artefacte racista està pensada per explicitar que ella representa tots aquells que van cometre crims durant l’apartheid i la brutalitat d’aquest règim.
Seguidament, aquesta imatge es veu encara més reforçada amb la tortura d’Electra per descobrir on es troba Orestes. A l’escena 4 es veu com Clitemnestra ofega la seua filla en un poal d’aigua, creant una sensació de malestar en l’espectador. Encara més, a la huitena, es fa una referència visual directa a una tortura que va ser demostrada gràficament a la TRC per Jeffrey Benzien, el qual va ser un policia que, durant els temps de l’apartheid, va utilitzar aquesta tècnica que consisteix en ofegar la víctima amb una bossa banyada al cap11.
A partir d’aquest moment, apareix Orestes, qui després de 17 anys d’exili entra en escena amb un recipient que emana molora (cendra), a mode de referència a un ritual Xhosa per a passar a l’adultesa. Després, Orestes visita la tomba de son pare i li ofereix cendra en comptes de libació i, al final, Orestes revela la seua identitat a Electra, la qual l’identifica com a ntsija yesizwe sethu, que literalment significa ‘el pilar de la nostra nació’. Aleshores, els germans comencen a girar sobre ells mateixos agafats de les mans mentre que el cor s’intensifica ràpidament al ritme de tambors. Però, de sobte, aquest ritme cessa i Orestes anuncia la seua venjança, cosa que la seua germana suporta. Aquest fet avisa a l’espectador del final tràgic que s’espera12.
Ja per finalitzar l’obra, Orestes, disfressat, es troba a casa de Clitemnestra, la qual es troba èbria i que, a conseqüència d’això, cau dormida. Aleshores, tracta de dur-la al seu llit, però Electra li impedeix açò i avisa al seu germà de que Egist, amant de sa mare, té una arma a la ma. Quan Orestes torna a l’escena, es veu clarament que ja ha comés un crim de sang i el cor, al qui Orestes reconeix com Ma Ntese —la dona que l’ha criat en l’exili—, es queixa d’aquest acte i li demana que mai més torne a matar. Aquesta part acaba amb la resignació d’Orestes, qui reconeix que ja no pot tornar enrere, i Clitemnestra dient-li al seu fill que si la mata no coneixerà mai més la pau. Poc després, Orestes, penedit, llança l’arma i comença un conflicte amb la seua germana, qui vol fer “allò que s’ha de fer”. Encara que les dones del cor s’alcen de les seues cadires i intervenen en la seua acció, col·locant-se entre ella i sa mare mentre canten, impedint-li matar-la.
L’obra acaba amb un rés en Xhosa recitat pel cor que fa referència a un discurs de la Comissió que parlava de la cristiandat. Destaquem l’arquebisbe Desmond Tutu, qui defensava la reconciliació comunitària més que la sola resolució de l’assumpte amb paraules en Xhosa com uxololweno, que significa reconciliació i perdó al mateix temps.
Per últim, Clitemnestra s’asseu a la seua taula de testimoni i acaba l’obra amb: This House rises up/ For too long it has lain in ash on the ground (Aquesta casa s’alça/ Per molt de temps ha estat jaguda en cendres al terra)13. Mentre diu açò, una substancia blanca i polsegosa cau per l’escenari, reconeixent-la com la venjança que ha desaparegut dels seus cossos. Aquestes últimes paraules per tancar l’obra reflecteixen l’esperança per arribar a la reconciliació i per fi deixar en el passat tot allò dolent que hi havia ocorregut[5].

Una vegada coneixem l’argument de l’obra i el context sud-africà, és fàcil establir les connexions que l’autora pretenia establir-hi, però, per què Farber tria la tragèdia de la casa dels Atrides com a mitjà per il·lustrar aquesta problemàtica moderna? Bé, a l’Orestíada d’Èsquil, representada fa quasi 2.500 anys, es tracta el tema de la violència i com respondre a aquesta. La venjança és un tema recurrent durant la trilogia sencera, però sobretot a les dues primeres parts: a Agammèmnon, Clitemnestra mata l’home que dona títol a aquesta part per venjar l’assassinat de la seua filla Ifigènia i, a Les Coèfores, Orestes i Electra maten sa mare per venjar la mort del pare. És per aquest motiu que les Fúries, les quals eren les divinitats venjadores dels assassinats, persegueixen Orestes i el turmenten amb el remordiment. A la tercera part, Orestes demana ajuda a Apol·lo, qui l’envia a Atenes. És a aquesta ciutat on es celebra el primer tribunal de justícia democràtic, on el crim d’Orestes és absolt per la deessa Atena i, a més a més, aquesta els ofereix a les Fúries un lloc d’honor en Atenes com a divinitats que garantiran la felicitat dels matrimonis que les valoren, anomenant-les Eumènides, de les que pren nom la tragèdia que tanca la trilogia15.
Per tant, és clara l’analogia entre la intenció del text original amb la de l’adaptació de Yaël Farber. A l’obra clàssica el conflicte és resolt quan s’intenten comprendre els punts de vista d’ambdós, d’Orestes (l’oprimit) i de les Fúries (les opressores), i s’acaba amb la violència i el malestar tallant la cadena de venjances, arribant així a la reconciliació. A Molora, el cor és la principal representació dels comissionats de la TRC. Son els qui acaben amb la violència, ja siga entre els integrants d’aquesta família (en l’obra teatral) o entre els ciutadans de Sud-àfrica (segons el significat de l’obra); escoltant els seus testimonis amb la intenció d’arribar a l’enteniment i a la reconciliació. També, a la trilogia es tracta el naixement de la democràcia i de la justícia en Atenes, cosa que resulta també idònia per representar aquest moment de transició democràtica al país sud-africà. Per últim, es convenient esmentar també que la tradició clàssica grecoromana va arribar a aquest país de la ma del colonialisme, per tant, utilitzar aquest tipus de referents per explicitar conflictes racials i proposar una solució a aquests és una manera de resignificar i lligar el llegat colonial amb les tradicions pròpies de la població sud-africana.
Finalment, podem concloure esmentant que Molora presenta la transició de la violència a la reconciliació de Sud-africà en una obra que, amb referències directes al present i un argument clàssic, ens recorda la importància didàctica del teatre antic i com adaptant-lo al context en què vivim, podem extraure conclusions de gran rellevància al món contemporani, com és en aquest cas que la venjança mai resoldrà cap problema, sinó que cal fer-ho mitjançant el diàleg i l’enteniment.
BIBLIOGRAFIA ADDICIONAL
Per poder observar alguns comentaris de la pròpia autora sobre l’obra i distints aspectes d’aquesta, com els cants umNgqokolo, els personatges, el tancament de l’obra i l’espai de representació:
Culture Project. MoLoRa (tràiler) [arxiu de vídeo], YouTube, 11/04/2011, [11/01/2021].
Notes
1 Röttger, Kati. «Translating tragedy: Molora and Yaël Farber’s adaptation of Aeschylus’ Oresteia for the South African community», South African Theatre Journal, 32:1, 207, p. 45.
2 Monrós Gaspar, Laura «Mujer, guerra y tragedia en la escena británica contemporánea» en De Martino, Francesco i Morenilla, Carmen (eds.), Teatro y sociedad en la Antigüedad clásica. El logos femenino en el teatro. Bari, Levante editori, 2012.
3 Röttger, Kati. op. cit., p. 36.
4 Ros, Laia. «¿Qué era el ‘apartheid’?», La Vanguardia. 06/05/2019 [06/01/2021].
5 USIP Staff. «Truth Comission: South Arfica», United States Institure of Peace [06/01/2021].
6 Kruger, Loren. « On the Tragedy of the Commoner: Elektra, Orestes, and Others in South Africa», Kalamazoo, 46:3, 2012, p. 360.
7 Íbidem, p. 365.
8 Dugdale, Eric. «Greek tragedy for the new millenium: públic testimony and restorative justice in Yael Farber’s Molora», Revista brasiler de estudiós clássicos, 26:2, 2013, p. 142.
9 Faber, Yaël. Molora, Londres, Oberon Books, 2008.
10 Kruger, Loren. op. cit., p. 367-368.
11 Íbidem, p. 369.
12 Íbidem, p. 370.
13 Traducció per Alex Fernández Gutiérrez.
14 Kruger, Loren, op. cit., p. 372, p. 373 i p. 365.
15 Tejedo, Paco. «Argumento Orestíada», Katharsis, 06/03/2006 [09/01/2021].
Per citar aquesta entrada: Fernández Gutiérrez, Alex, «Molora, venjança i reconciliació», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/molora, 26/1/2021 [Data de consulta].
.

