En el context de multiculturalitat i globalització actual, els diferents idiomes tendeixen a ser classificats obeint a tota una sèrie de criteris sociolingüístics i estètics que condicionen la percepció humana del món. En aquest sentit, les llengües clàssiques representen un paper fonamental en l’àmbit de la publicitat i les produccions audiovisuals; considerades herència dels antics, encarnen una concepció de bellesa que ve acompanyada per l’enaltiment d’un passat de suposada esplendor. Tot i això, cal incidir en el fet que aquest raonament respon a una gran quantitat de prejuís relacionats amb l’ús de les llengües, que es veuen classificades d’acord amb criteris tan abstractes com la bellesa.
El terme grssk és un neologisme format a partir de la corrupció del mot anglés GREEK, estilitzat com a «GRΣΣK». El fenomen grssk combina lletres pròpies de l’abecedari llatí amb grafies pròpies de l’alfabet grec, sovint amb la intenció de conferir al text una falsa bellesa als ulls d’un públic desconeixedor d’aquest últim sistema d’escriptura. Tanmateix, quan se’n fa la transcripció seguint les normes de fonètica grega, el missatge original queda convertit en una successió de grafies completament inintel·ligible1.
Per tant, és possible considerar el grssk un recurs estilístic propi de l’àmbit de la tipografia. De la mateixa manera que existeix una immensa diversitat de fonts tipogràfiques amb una gran varietat d’estils per a cada ús concret, la utilització de símbols propis d’un alfabet en una llengua aliena a aquest sistema d’escriptura ha estat un dels molts recursos emprats en tipografia per tal de modificar la imatge que en percep el públic objectiu2. En conseqüència, aquest procediment metalingüístic actua de la mateixa manera que un joc de paraules i pot provocar una sensació de plaer o interés al receptor a través de la ruptura dels valors estètics que s’esperen d’una indústria tan variable com la de la publicitat als mitjans audiovisuals3.

Aquesta solució gràfica constitueix, en efecte, un intent d’innovació que es materialitza en les diferents imatges que generen les llengües en la nostra ment a causa dels prejuís ―tant positius com negatius― que hem interioritzat prèviament. Aquest fenomen, però, va més enllà dels límits de la tipografia; el grssk és un clar representant de tot un moviment que enalteix l’estètica clàssica. Les llengües clàssiques i, especialment, el grec, han representat un valor estètic d’incommensurable influència en l’art i la literatura en diverses èpoques de la història. Aquesta perspectiva, així mateix, encara es manté hui, de manera que és possible observar com el passat grecoromà produeix un sentiment d’admiració en una població que, tot i desconéixer aquestes llengües, tracta de fer-les servir des d’un plànol estètic. Certament, l’ús de l’alfabet grec amb una finalitat purament estilística és una mostra més de l’interés que suscita l’antiguitat clàssica en el públic general.
Sovint, aquest sistema d’escriptura basat en la integració de grafies estrangeres demostra un desconeixement de la cultura d’origen molt elevat, de manera que no es percep de manera apropiada entre el públic especialitzat. A més a més, cal remarcar que la major part d’exemples d’aquest fenomen estètic s’emmarquen dins de l’àmbit dels països angloparlants; potser posseïdors d’una idea esbiaixada del concepte de diversitat lingüística, no és d’estranyar que una bona part de les mostres d’aquest particular ús de l’alfabet grec provinguen de l’esfera anglosaxona, en què en són comuns els usos en l’àmbit audiovisual (v. Fig. 1 i 4), la indústria de la música (v. Fig. 3) i, fins i tot, en el sector cultural (v. Fig. 2).

Tanmateix, és important remarcar que aquesta combinació de l’escriptura llatina amb l’alfabet grec no és l’únic exemple que ens ofereix la història d’un canvi en el sistema d’escriptura dins d’un mateix text. N’analitzarem, a tall d’exemple, una carta del segle III ANE inscrita en un papir que es conserva al museu del Caire en què el remitent descriu per a un amic un dels somnis que ha tingut durant la nit4. Aquest papir, que alterna l’escriptura egípcia demòtica amb la grega, demostra la distinció que ja es feia en l’antiguitat sobre l’ús de llengües de diferent estatus. És possible observar-hi, per tant, que no s’hi atribueix la mateixa funció a les dues llengües: d’una banda, el grec s’empra com a llengua de comunicació principal; de l’altra, l’autor confessa que l’única manera de descriure el somni que ha tingut de manera acurada és fer-ho en llengua egípcia. En paraules de Stephen Kidd, «Aquest canvi de llengua implica tota una sèrie de transicions […] i el que és més important: un canvi en el sistema d’escriptura». D’acord amb Kidd, la diferència entre aquests codis lingüístics rau, precisament, en la seua capacitat visual per a representar «el món real i mundà en oposició al món simbòlic dels somnis; [mentre que] el grec s’escriu, l’egipci es dibuixa»5.

En conclusió, aquesta situació és un exemple més del contrast que ha existit al llarg de la història en l’ús de llengües en contacte. És evident que, si bé aquesta visió ha sofert diversos canvis i ha anat matisant-se al llarg de la història, la restricció de determinades llengües a uns usos en concret segueix plenament activa: a les llengües, se’ls segueixen atribuint uns valors que les encasellen en unes circumstàncies específiques, un dels quals és la bellesa. Els mitjans audiovisuals busquen, així mateix, una manera de sorprendre el receptor, encara que aquesta finalitat sovint duga implícita la possibilitat de combinar codis lingüístics totalment diferenciats ―i suposadament incompatibles― en un mateix producte. Aquest és el cas del grssk, recurs tipogràfic basat en la convergència de dos sistemes d’escriptura diferents amb una finalitat clarament estètica.

Nogensmenys, aquesta unió no deixa de percebre’s de manera negativa entre aquells que compten amb una perspectiva elaborada de l’antiguitat clàssica, encara que siga de manera superficial. Això no obstant, hom podria considerar el grssk un intent d’admiració de la cultura hel·lena que es fonamenta sobre uns criteris sociolingüístics poc ferms. Al capdavall, les llengües sempre han estat un model estètic que, seguint uns criteris de dubtosa veracitat, cal seguir o rebutjar; en l’actualitat, aquesta discriminació ―que s’exerceix tant negativament com positiva― respon a una societat poc tolerant amb la diversitat cultural i el multilingüisme. El grssk suposa, en darrer terme, una mostra més del constant enaltiment de l’estètica clàssica a la qual se sotmet la producció artística i audiovisual contemporània.
Notes
1 Tot i que hom no ha pogut documentar l’origen exacte del terme grssk, s’ha observat que aquest mot va veure’s popularitzat en gran manera arran de la producció de la sèrie de televisió Greek l’any 2007 per la cadena estatunidenca ABC Family, el logotip de la qual fou estilitzat com a «GRΣΣK» (v. Fig. 1). Amb posterioritat a aquesta data, la denominació va popularitzar-se a través de les xarxes socials ―especialment dins de l’àmbit anglosaxó.
2 Drucker, Johanna, «Letterpress Language: Typography as a Medium for the Visual Representation of Language». Leonardo, 17(1), 1984, 8-16. Disponible en obert a JSTOR [11/11/2020].
3 Poier-Bernhard, Astrid, «Wor(l)dplay: Reflections on a writing-experience», Cultures and Traditions of Wordplay and Wordplay Research (p. 75-86). Berlín; Boston, 2018. Disponible en obert a JSTOR [14/11/2020].
4 Kidd, Stephen, «Written Greek but Drawn Egyptian: Script changes in a bilingual dream papyrus», Writing as Material Practice: Substance, Surface and Medium (p. 239-252). Londres, Ubiquity Press. Disponible en obert a JSTOR [15/11/2020].
5 Ibid., p. 240.
Per citar aquesta entrada: Benavent Català, Edgar, «La llengua com a model estètic: l’exemple del grssk», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/grssk 29/11/2020 [Data de consulta].
.

