Pierre et Gilles és el duo artístic format per la parella Pierre Commoy i Gilles Blanchard. Aquests van ser presentats per un amic comú al 1976 en la inauguració de la Kenzo boutique de París; poc després ambdós començarien una relació amorosa i, a més, professional. La seua obra es caracteritza pel seu estil neobarroc i amb certa influència de l’art Pop (sobretot als seus primers anys)1. En aquest sentit, moltes vegades s’ha considerat que les seues obres son d’estil kitsch, caracteritzat per la sobrecàrrega, el mal gust i la mediocritat. Tot i això, el duo francés ha fet saber en alguna ocasió que no els agrada aquest terme —el qual consideren pejoratiu— per descriure el seu art2. I també és molt destacable el seu modus operandi: buscar un model i muntar un escenari, després Pierre els fotografia perquè, posteriorment, Gilles retoque amb pintura aquestes imatges, combinant així les dues tècniques artístiques3. Per últim, cal mencionar també el fort caràcter eròtic de la seua obra, repleta de figures masculines, en la seua majoria nues i fornides, conseqüència de la cultura gay emergent. Açò va significar una crítica contra la discriminació de la comunitat homosexual de l’època i una picada d’ullet a la Grècia clàssica, època on els homes es preocupaven per la seua imatge i, a més a més, on l’homosexualitat no era res estrany4.
Héros, presentada a la Galerie Daniel Templon de París en 2014*, va ser la primera exposició de Pierre et Gilles a aquesta galeria i en ella es podien observar representats personatges de la mitologia clàssica i de l’actualitat5; tot i això, sols ens centrarem en el conjunt d’obres de caràcter mitològic. En efecte, trobem un total de 8 il·lustracions d’inspiració grega: totes presenten de manera quasi literal, i també eròtica, els sentiments i les personalitats dels personatges de cada mite, com Promethée, Oreste, Narcisse, La cholère d’Achille i Spartiate; o altres que son referències directes a altres autors contemporanis, com Léonidas, que es una clara representació de la pel·lícula 300 (2006). De totes formes, l’anàlisi extens va a ser dirigit cap a altres obres que reinventen la mitologia grega de forma no tan literal, aproximant aquests relats clàssics a altres realitats.

El primer exemple és Orphée et Eurydice. La imatge mostra un ambient tètric, més industrial que clàssic, on hi ha una parella: un home amb el tors nu que s’aferra a la cuixa de la dona que té entre les cames mentre aquesta està sent mossegada per una serp. A més a més, veiem que hi ha un riu que emana vapor verd, és una representació del riu de l’infern, Styx. A la història, Eurídice va ser mossegada per una serp verinosa el dia que es va casar amb Orfeu i aquest, trist, va baixar a l’inframón per tal d’intentar tornar-li la vida a la seua dona. Va saber convèncer Persèfone i Hades d’acceptar la seua proposta amb el seu talent musical, però se li va posar la condició de no mirar Eurídice fins que no sortiren ambdós d’allí. Però, impacient, es va girar per vore la seua dona a la mitat del camí, resultant Eurídice arrastrada de nou dins de la terra dels morts6. Per tant, podem pensar que aquesta imatge tracta de representar, per una banda, el moment en el que Eurídice mor per la mossegada de la serp i, per altra, com Orfeu no deixarà que la seua dona s’aparte d’ell fàcilment, ja que la agafa firmament de les cuixes.
Per altra banda, Ícare, Oisseau meneur és una obra d’estètica més propera a allò que els artistes ens acostumen al llarg de l’exposició. La referència mitològica la trobem en un home fort i nu, encara que amb certa innocència, damunt del que pareix ser una roca, equipat amb unes ales fetes de plomes rojes, que li gira el cap i li mostra l’esquena i els glutis al sol. Açò fa referència al mite on Ícar, fill de Dèdal, qui va inventar unes ales fetes de plomes de pardals pegades amb cera; malgrat les advertències del seu pare de no volar massa alt, ho va fer. Així doncs, per aproximar-se massa al sol, la cera de les seues ales es va desfer, precipitant Ícar a la mar7. Per una part, el fet que el model li done l’esquena al sol pot interpretar-se com la ignorància d’Ícar de no parar-li atenció al seu pare; les plomes, per altra part, son inspirades en el propi model, ja que aquest treballava al Lido (un cabaret de París). Per tant els colors blaus, rojos i morats, junt a les plomes característiques d’aquest tipus de danses, ens apropen al món del cabaret, inconscientment, mitjançant aquesta imatge de caràcter mitològic8.
Finalment, cal proposar-se una qüestió: quin és el motiu pel que Pierre et Gilles van decidir utilitzar la mitologia grega a les seues obres? A l’entrevista realitzada per Catherine Grenier per al catàleg de l’exposició9, els artistes van confessar que els agradava descobrir coses noves i que aquells tòpics repetitius no els feien massa il·lusió. També van esmentar que no pretenien tractar temes tancats a Héros, sinó deixar-se inspirar pels models, ja que cadascun d’aquests els recordava a algun personatge de la mitologia clàssica (per exemple el cas d’Ícar).
Van admetre que possiblement havien estat inspirats i, en certa manera, influenciats, per l’exposició Maculin/masculindel Museu d’Orsay, on predominaven les obres d’art que representaven cossos masculins nus, inspirats en el segle XVIII, una època on el món clàssic estava present dia a dia gràcies a les corrents classicistes10. Com a conseqüència d’aquesta exposició, a les obres Pierre et Gilles començaren a ser abundants les imatges que representaven la nuesa del cos humà com a estat natural i una visió idealitzada del cos que recorda al cos atlètic dels grecs, els quals també compartien aquests ideals.
En conclusió, la seua obra de temàtica mitològica va ser una forma de donar-li una visió artística pròpia a relats antics, que mitjançant la fotografia i la pintura, es van vore apropats a la realitat pròxima dels autors, com el moviment gay, la cultura pop o altres autors coetanis. També va ser una forma molt peculiar de tornar a plantejar-se la mitologia i reproduir-la amb un motiu i una visió única.
* Per vore el catàleg digital de l’exposició penjat a la pàgina web Communicart Agency, podeu clicar ací.
Notes
1 Aguilera Aguilar, Miguel Ángel, (2012-2013), El diseño más allá de su función comercial. El caso de los artistas Pierre et Gilles (Tesis doctoral), Escuela Nacional de Artes Plásticas, UNAM, México, D. F.
2 Besnard, Tiphaine-Annablle, «Pierre et Gilles : un art fantasque (« kitsch » ?) pour une Antiquité fantasmée», Antiquipop, 17/03/2018 (Actualitzat 31/03/2020), [18/11/2020].
3 Disderot, Victoire (coord.). Héros (Catalogue 10/04/2014 – 31/05/2014). París, Galerie Daniel Templon, 2014.
4 Aguilera Aguilar, Miguel Ángel, op. cit.
5 Castel, Mathilde, «Pierre et Gilles : Héros», OpenEdition Journals, 15/11/2015, [18/11/2020].
6 Grimal, Pierre, Diccionario de mitología griega y romana, Barcelona, Paidós Ibèrica, 2010, s.v. Eurídice. En aquest mateix blog es poden llegir altres entrades sobre Orfeu.
7 Íbid. s.v. Ícaro. En aquest mateix blog es poden llegir altres entrades sobre Ícar.
8 Disderot, Victoire, op. cit.
9 Ídem.
10 Celdrán, Helena, «El Museo d’Orsay reivindica el desnudo masculino», 20 Minutos, 01/08/2013, [20/11/2020]
Per citar aquesta entrada: Fernández Gutiérrez, Alex, «Pierre et Gilles, la mitologia grega al descobert», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/pierre-gilles 30/11/2020 [Data de consulta].
.

