Romeu i Julieta (títol original: The Most Excellent and Lamentable Tragedy of Romeo and Juliet, 1597) és una tragèdia de l’autor anglés William Shakespeare i es tracta d’una de les seues obres més populars juntament amb Hamlet i Macbeth. Aquesta tragèdia ens narra la història de dos joves enamorats que, tot i l’oposició de les seues famílies rivals entre si, decideixen lluitar pel seu amor i, fins i tot, es casen de forma clandestina. No obstant això, la pressió d’aquesta rivalitat entre famílies i una sèrie de fatalitats, condueixen al suïcidi dels dos amants. Després d’aquesta tragèdia, les famílies dels dos amants es reconcilien1.
JULIET Go, get thee hence, for I will not away. What’s here? A cup closed in my true love’s hand? Poison, I see, hath been his timeless end. O churl, drunk all, and left no friendly drop. To help me after! I will kiss thy lips. Haply some poison yet doth hang on them, to make me die with a restorative. She kisses him. Thy lips are warm! WATCH Lead, boy. Which way? JULIET Yea, noise? Then I’ll be brief. O, happy dagger, this is thy sheath. There rust, and let me die. She takes Romeo’s dagger, stabs herself, and dies. (Shakespeare, William, Romeo and Juliet, Acte V)2
«JULIETA: Marxeu, doncs jo no pense anar. Què és açò? Un flascó en la mà del meu amat? Un verí ha sigut la seua fi prematura. Ah, egoista! Beus tot sense deixar-me una gota que m’ajude a seguir-te? Et faré un bes. Potser quede en els teus llavis verí perquè puga morir amb eixe tònic. (El besa). Els teus llavis estan calents!
GUARDA: Per on? Guíem.
JULIETA: Què? Soroll? Seré ràpida. Punyal afortunat, vaig a embeinar-te. Rovella’t en mi i deixa’m morir.
(Pren el punyal de Romeu, s’apunyala i cau)».

Quant a William Shakespeare, hem de destacar el seu estudi dels clàssics, tot i que pot ser un poc enganyós parlar de clàssics en relació amb Shakespeare, ja que és un terme que no va ser utilitzat fins al segle XVIII tal com ho entenguem hui en dia. La forma en què Shakespeare va aprendre a llegir i imitar els clàssics va tindre l’efecte de fer que els clàssics foren quasi invisibles en la seua obra. És més, és evident que Shakespeare va fer ús d’altres fonts per adaptar històries prèviament contades per altres autors i que es va basar en una combinació d’aquests textos d’origen i el seu propi enginy per adaptar-los de manera sorprenent3.
Entre ells destaquem Ovidi i la similitud de l’amor tràgic de Romeu i Julieta amb la història de Píram i Tisbe, que pertany a les seues Metamorfosis. La versió d’Ovidi és molt més dramàtica que altres existents d’aquest mateix mite4. Segons el seu relat, Píram i Tisbe eren dos joves babilonis enamorats, que no podien cassar-se perquè els seus pares s’oposaren al matrimoni. No obstant això, els dos joves es veien en secret, gràcies a una obertura estreta que hi havia en la paret que separava les seues cases. Una nit es reuniren al costat del sepulcre de Nino, als afores de la ciutat. La primera a arribar fou Tisbe i de sobte aparegué una lleona que anava a beure de la font. Espantada, va fugir i li va caure el vel. La lleona es va llançar a la tela i, amb la boca encara ensangonada, ja que acabava de menjar, la va estripar i va marxar. Després, quan arriba Píram i veu el vel, creu que la lleona ha devorat la seua amada i, sense parar-se a pensar-ho, es clava a si mateix la seua espasa. Quan Tisbe troba i veu al seu amant mort, li trau l’espasa i se la clava ella mateixa5:
«Ella, després de reconèixer el seu vel i veure l’espasa desembeinada, va dir: «Infeliç! la teua mà i el teu amor t’han perdut. Jo també tinc una mà forta i amor: em donarà força per ferir-me. Seguiré al mort i diran que jo he sigut causa i companya de la teua mort. Només la mort et podria separar de mi, però ni la mort podrà separar-nos. Una cosa us demano, desafortunats pares (al meu i al seu), que als que uní aquest amor, als que la última hora ha unit per sempre, els enterreu en una mateixa tomba […]». I es llançà sobre l’espasa col·locada sota el seu pit, espasa que encara estava calenta per la mort de l’amat».
(Ovidi, P. Nasó, Les Metamorfosis. Píram i Tisbe. IV, 147-163)6
A més, altra evidència d’aquest mite com a font d’inspiració per a Shakespeare és el seu protagonisme dins de El somni d’una nit d’estiu. En aquesta comèdia, l’autor fa moltes referències a històries de les Metamorfosis, però la història amb importància més obvia per a la seua obra és la de Píram i Tisbe. Shakespeare adapta aquesta història per a l’obra de teatre dins de la seua comèdia, interpretada en l’escena primera de l’acte final per un grup d’artesans. La ineptitud dels artesans mina la serietat del tema i té com a resultat una actuació còmica en lloc d’una actuació que entristeix. Potser l’aspecte més irònic siga el desordre en la representació i com aquest esperit no ovidià contrasta amb la naturalesa ovidiana de la resta de l’obra. Mentre que la història principal d’El somni d’una nit d’estiu involucra una sèrie de transformacions i éssers sobrenaturals, la producció dels artesans ofereix un recompte avorrit i concís7.
Hem de tindre en compte que El somni d’una nit d’estiu va ser escrit quasi al mateix temps que Romeu i Julieta, un fet prou significatiu, ja que ens assegura que Shakespeare estava treballant material d’Ovidi quan estava escrivint Romeu i Julieta. En efecte, Shakespeare probablement es va veure induït a introduir la història de Píram i Tisbe en la seua obra pel fet que en ambdues històries els amants es reuneixen fora de les muralles de la ciutat a la nit; i també per les semblances entre la història d’Ovidi i l’argument de Romeu i Julieta, una obra que va ser probablement escrita el mateix any que El somni d’una nit d’estiu. De fet, s’ha conjecturat amb prou raó que la història de Romeu i Julieta deriva en última instància de la història de Píram i Tisbe. Ja que, en les dues històries, els amants es veuen en secret per l’oposició dels seus pares; en les dues l’heroi se suïcida per error en creure que l’heroïna és morta; i en les dues el suïcidi de l’home és seguit pel de la dona8.
En conclusió, podem dir que Romeu i Julieta és un bon exemple de la influència del clàssics en l’obra de Shakespeare, en concret del mite de Píram i Tisbe de les Metamorfosis d’Ovidi. Així doncs, és possible afirmar que la trama de Romeu i Julieta no és original de Shakespeare i que, malgrat que Píram i Tisbe no va ser l’única font en què toma inspiració per crear Romeu i Julieta, sí que és la seua font última i el seu patró, sobretot en el model d’amor en què gira l’argument de l’obra. Potser no es va inspirar en aquest cas en allò que se suposava que era la part més important de la història del mite (la metamorfosi dels amants), però sí que va agafar i plasmar excel·lentment el model d’amor prohibit amb final tràgic que influència a tantes obres posteriors.
Notes
1 Levenson, Jill L., Romeo and Juliet, Manchester, Manchester University Press, 1987.
2 Versió editada per Barbara A. Mowat i Paul Werstine. La traducció és de l’autora.
3 Martindale, C. i Taylor, A. B., Shakespeare and the classics, New York, Cambridge University Press 2004.
4 Recollides al Diccionario de mitologia griega y romana de Pierre Grimal (Barcelona, Paidós, 1981.).
5 Ídem.
6 Traducció de Mireia Movellán Luis.
7 Pons Tovar, M., «Originalidad shakesperiana y herencia clásica en “El sueño de una noche de verano”». Revista Tejuelo, 26, 2017, p. 41-62.
8 Muir, K., “Pyramus and Thisbe: A Study in Shakespeare’s Method”. Shakespeare Quarterly, Vol. 5, No. 2, 1954, p. 141-153.
Per citar aquesta entrada: Llorens Trujillo, Inés, «Romeu i Julieta: els «Píram i Tisbe» del segle XVI», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/romeu-julieta 16/11/2020 [Data de consulta].
.

