Icarus és la sèptima cançó que apareix a l’àlbum Bad Blood de la banda britànica Bastille. L’àlbum, amb el qual la banda va debutar al 2013, va ser tot un èxit al Regne Unit i va llençar el grup a la fama. L’agrupació musical va ser formada per Dan Smith, llicenciat en Llengua i literatura anglesa i gran amant de la mitologia i la literatura, fet que es pot apreciar en cançons com Icarus o Pompeii, el gran èxit del grup de rock1.
La cançó es basa en el mite de Dèdal i el seu fill Ícar, que foren tancats en un laberint que el propi Dèdal havia creat per ordre de Minos, el rei de l’illa de Creta. Com que era impossible escapar per terra i per mar, ja que el rei controlava tots els vaixells que entraven i eixien de l’illa, decidiren escapar per l’aire. Per tal de fer-ho, Dèdal va construir unes ales fetes amb plomes d’ocells que queien al laberint, unides entre elles amb cera. Una vegada acabades les ales, pare i fill es llançaren al vol. Abans, però, l’enginyer advertí al jove que, per tal que les ales funcionaren correctament, no havia de volar massa alt, ja que el sol fondria la cera, ni massa baix, perquè la sal del mar la desfaria. Ícar, però, boig de llibertat, no va escoltar el consell de son pare i, quan es va veure sobrevolant el mar, va volar tan alt que el sol va desfer la cera i va caure al mar2.

La cançó, utilitzant aquest mite com a metàfora, parla d’un jove que, envalentit per les possibilitats que li ofereix la vida, viu de forma perillosa. El narrador, a qui podem identificar amb Dèdal, sembla demanar cautela al subjecte de la cançó, Ícar. Al subjecte se li atribueixen comportaments típics de la gent jove que comença a entrar en la vida adulta i, conseqüentment, busca independència. El narrador, per l’altra banda, que ja ha viscut de la mateixa manera que Ícar, veu com aquest «vola massa a prop del sol».
Look who’s digging their own grave That is what they all say You’ll drink yourself to death Mira qui està cavant la seua pròpia tomba Això és el que tots diuen que et mataràs bevent.3
Aquesta primera part de la cançó ens introdueix, de primeres, el comportament temerari, suïcida, a ulls de Dèdal, del jove. Del tercer vers podem fer una doble interpretació: per una banda, pot ser una al·lusió al tràgic final del mite i, per l’altra, una referència als problemes amb la beguda, el tabac o altres drogues que comencen a desenvolupar alguns joves. Segons aquesta última interpretació, els jove, després d’haver begut tant o d’haver consumit tantes drogues, s’ofega, es mor o cau en la dependència (si tornem al mite, després d’haver viscut de forma tant perillosa i haver-se acostat al sol, el jove cau al mar i s’ofega).
Standing on the cliff face, highest foe you’ll ever grace. It scares me half to death. De peu a la vora del precipici el major enemic que mai honraràs. Em fa una por de mort.
En aquesta estrofa es veu clarament el paternalisme que reflecteix el narrador cap a la imprudència del protagonista. Dèdal veu com el seu fill s’enfronta als perills que la vida li posa davant d’una forma temerària. El precipici simbolitza la caiguda del cel al mar del mite, que pot ser una metàfora dels perills que comporta la forma de vida que duu Ícar. En l’últim vers es veu el patiment del pare, així com una al·lusió al final del mite, la mort del jove, que és contemplada per son pare, impotent.
Icarus is flying too close to the sun. Icarus’s life, it has only just begun. This is how it feels to take a fall. Icarus is flying towards an early grave Ícar està volant massa prop del sol La vida d’Ícar acaba de començar. Així es com es sent al caure. Ícar està volant cap a una tomba primerenca.
La tornada, que, al llarg de la cançó, presenta dos variants, és segurament la part que més recorda el mite d’Ícar. En ella se’ns resumeix tot el vol del personatge mític i, per tant, l’etapa de maduració del protagonista. Els dos primers versos remeten al mateix aspecte: l’alçament del vol, eixe apropament al sol, és comparat amb el començament de la vida adulta, l’adolescència. És a dir, el principi de la vida, la primera etapa de la vida adulta, és un vol perillós i temerari. Els últims versos de la tornada, en canvi, fan referència a la caiguda en la història mitològica i, metafòricament, al “xoc” amb la realitat, als problemes derivats d’eixa imprudent forma de viure i, segurament, a la conseqüent maduració del personatge.
Contràriament al que sol ocórrer en les cançons destinades a un públic juvenil, que aposten per recomanar una forma de vida temerària, aquesta peça musical aconsella prudència. Lluny del clàssic carpe diem o del modern you only live once4, Bastille convida als joves adults a reflexionar sobre les possibles conseqüències que puguen tindre els seus actes. Amb una moralitat bastant fatalista, intenta advertir que volar massa a prop del sol, de vegades, és perillós.
Notes
1 Buchanan, John, «Bastille, artist byography», AllMusic, https://www.allmusic.com/artist/bastillemn0002825814/biography [1/11/2020]. Sobre Pompeii vegi’s en aquest mateix blog «Pompeii (Bastille)».
2 Cartwright, Mark, «Daedalus», Ancient History Enciclopedia, 12/5/2016, https://www.ancient.eu/Daedalus/, [04/11/2020]. La història la transmet Ovidi al llibre VIII de Les Metamorfosis, alguns versos es poden llegir en aquest mateix blog.
3 Lletra i traducció de l’autora del treball.
4 Douglas, Sam, «Why ‘carpe diem’ trumps ‘YOLO’ every day of the week», The daily Northwestern, 2/02/14, https://dailynorthwestern.com/2014/02/02/opinion/douglas-why-carpe-diem-trumps-yolo-every-day-of-the-week/, [06/11/2020]
Per citar aquesta entrada: Martorell i Briz, Roser, «Ícar i la maduresa», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/icar-maduresa 10/11/2020 [Data de consulta].
.

