Call me by your name (Luca Guadagnino, 2017) és una pel·lícula basada en la novel·la homònima d’André Aciman, que està ambientada en l’estiu de 1983 a un petit poble del nord d’Itàlia —un dels epicentres històrics de la cultura clàssica. Allà viu el protagonista, Elio, amb la seua família a una casa de vacances on, cada estiu, acullen un estudiant per treballar amb son pare, professor d’història de l’art i arqueologia. La trama es desenvolupa al voltant de la relació d’aquest estudiant, Oliver, graduat en Filologia Clàssica amb vint-i-quatre anys, i Elio que, amb dèsset anys, comença a tindre les seues primeres experiències sexuals. De fet, aquest és l’eix principal de la pel·lícula: el despertar sexual d’un adolescent que, segons es deixa veure, és bisexual, encara que es posa especial atenció a la relació homosexual que manté amb Oliver, cosa que ha generat gran controvèrsia donada la diferència d’edat dels protagonistes. Això no obstant, la presència de la cultura clàssica al llarg de la pel·lícula és innegable des de l’inici: les primeres imatges que hi apareixen són fotografies d’escultures (d’època hel·lenística i romana, majoritàriament) que representen l’ideal de bellesa clàssic.
Cal remarcar que aquesta introducció no és gens casual, ja que la bellesa física és un tret que adquireix gran protagonisme al llarg de la pel·lícula. I així es mostra en totes les seues vessants: d’una banda, en les escultures que estudien Oliver i el pare d’Elio, acompanyades de comentaris referents a les seues pronunciades corbes; de l’altra, el propi Elio, que s’aproxima molt a aquest ideal apol·lini (cabells rulls, rostre definit, complexió prima…), i, intencionadament, protagonitza escenes en què simplement cal apreciar-ne el relleu1; fins i tot, hi ha moments als quals només s’accentua la bellesa de l’entorn, de la natura i tot el que la conforma, potser per això la pel·lícula deixa una estranya sensació de lentitud en l’espectador, que no resulta pesada, sinó captivadora. D’aquesta manera, el plaer visual esdevé una necessitat, satisfeta només a través del desig —no limitat a la sexualitat—, responsable dels impulsos humans.

Ara bé, des d’un punt de vista ètic, les societats exigeixen establir els límits acceptables del desig. La qüestió del desig i del seu origen ja va ser tractada per Plató en El banquet quan explica el mite de l’androgin: «el desig per l’altre és antic i està implantat en nosaltres, ens retroba amb la nostra naturalesa, fa un de dos, i sana l’estat de l’ésser humà»2. Aleshores, és el desig la nostra essència? És allò que ens defineix i que, per tant, no ha de ser reprimit? El director de Call me by your name reflecteix la seua visió respecte del desig a través d’un monòleg del pare d’Elio que, premeditadament, té lloc a la biblioteca de la casa com a símbol de transmissió de coneixement. Aquest conclou que desitjar sempre tindrà un preu, però reprimir-ho encara més; així ho transmet al seu fill, penedint-se de no haver fet cas al seu propi consell.
El conflicte, però, rau en els portadors del desig d’aquesta història o, més bé, en la diferència d’edat entre aquests. Així, a la pel·lícula s’aprecien petites mostres d’aquesta desigualtat: el desencadenant de la seua primera trobada sexual és una nota que Oliver deixa a Elio: «Madura. Quedem a mitjanit»; també es fa referència a una altra escena a l’etimologia de la paraula apricot, l’arrel de la qual pot ser traduïda com ‘prematur’3, és a dir, la manca de maduresa, sexual i intel·lectual d’Elio. Açò pot recordar a la relació eròmen-erastés4, habitual a l’Antiga Grècia, en la que un home adult (erastés) manté relacions sexuals amb un adolescent (eròmen) i aquest últim aprèn de les experiències viscudes pel seu mestre. Potser, la concepció que es tenia en eixe període històric d’aquesta pràctica era exclusivament positiva i, fins i tot, un privilegi: aprenentatge per sexe; tanmateix, la ‘moral’ ha canviat —dins el context geogràfic i temporal en què es va estrenar la pel·lícula. Tenint aquesta variació en compte, és comprensible la crítica rebuda per part dels espectadors, que temen per la repercussió que puga tindre una pel·lícula, guanyadora d’un Oscar, que deixa lloc a la romantització de la pederàstia en un grup vulnerable com és el LGBTIQ+.
Donades aquestes circumstàncies, caldria replantejar-se si la representació que es veu als mitjans audiovisuals del col·lectiu LGTBIQ+ és suficient i, sobretot, fidel a la realitat. Pel que fa a la quantitat, segons l’informe Where are we on TV5 realitzat en 2019 per l’organització GLAAD (Gay and Lesbian Alliance Against Defamation), el nombre de personatges identificats com lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals o queers en pel·lícules i sèries emeses als Estats Units formaven el 10.2% —la xifra més elevada des de feia quinze anys. Amb tot, la qualitat d’aquesta representació deixa molt a desitjar i Call me by your name no és un cas aïllat: hi ha centenars d’exemples en sèries i pel·lícules en què els personatges pertanyents al col·lectiu són simples conglomerats d’estereotips, fet que reforça la idea que l’orientació o identitat sexual és un tret definitori de la personalitat. De manera similar, se solen presentar hipersexualitzats —com ocorre a la pel·lícula La vie d’Adèle (2013), on apareixen escenes de quasi quinze minuts de sexe lèsbic explícit, amb imatges pràcticament pornogràfiques. Aquesta visió objectificant6 de les persones del col·lectiu —i de les dones en particular— no és més que producte de l’opressió sistemàtica que pateixen; alhora, ambdues es retroalimenten de la perpetuació d’aquests prejudicis. Necessitem una representació normalitzada, igualitària i desexualitzada.
Notes
1 Eldon Stevens, Benjamin, «‘Call me by your name’ ou la sensualité de l’antique», Antiquipop, 11/04/2020, [06/11/2020].
2 Traducció al català de Vanessa Navarro Assanova a partir de la versió anglesa de Percy B. Shelley (The banquet of Plato translated from the Greek, Boston, Riverside Press for Houghton Mifflin, 1908).
3 Eldon Stevens, Benjamin, op. cit.
4 Cartwright, Mark, «Gymnasium», Ancient Hystory Encyclopedia, 09/05/2016, [06/11/2020]. Vegeu també, en aquest mateix blog, Reig Galán, Rubén «Les referències clàssiques de Call Me by Your Name», TriRec, 19/11/2024.
5 Gay and Lesbian Alliance Against Defamation, (2019), Where are we on TV.
6 Mulvey, Laura, Visual Pleasure and Narrative Cinema, New York, Oxford UP, 1999.
Per citar aquesta entrada: Navarro Assanova, Vanessa, «Call me by your name, representació o idealització?», TriRec, https://trirec.blogs.uv.es/your-name 26/11/2020 [Data de consulta].
.

